L’any dos zero dos u s’acaba. Amb més pena que glòria, però ja està llest. Ni qualsevol època passada va ser millor, ni allò que s’esdevindrà serà la repera. Constantment hem de remar contracorrent perquè la nostra vida tingui sentit i no siguin les circumstàncies o l’atzar qui se’ns enduguin per senders obscurs. Quan et vas fent gran tots els dies esdevenen una espècie de déjà vu: costa trobar quelcom que emocioni. La vida s’esdevé més monòtona que en etapes anteriors. Els jubilats ens hem de buscar la vida dia rere dia, abans de no caure en un dolce far niente, en una plaent i absurda monotonia. Hi ha moltes coses interessants i atractives que encara no coneixem: hem de gaudir-les! Els anys s’acumulen obscens i amenacen en desbordar totes les cotes imaginables i a la velocitat de la llum. Els que hi entenen diuen que fer-se gran té el seus beneficis, cosa que jo, ara mateix, no sóc capaç de veure. Les hores, els dies i les setmanes es fonen entre els dits o, com diu el poeta Marin Sorescu, la vida passa per entre els dies. Sovint et preguntes quin dia és, o a quin any som. No és –encara, o tan sols– un problema de pèrdua de memòria o d’algun tipus de demència senil. No. Simplement és una manera de burlar el temps que se’t fot a sobre: no importa quin dia o quin any és: la vida segueix! Ningú no t’espera a la feina, els fills ja s'espavilen i els amics i amigues en qui et relaciones pateixen el mateix desconcert que tu. En diuen erròniament la tercera edat com si fos només una categoria numèrica: no. Són anys de descans, de viatges, de relacions amicals fantàstiques, d’activitats lúdiques. Però també poden esdevenir anys insalubres, d’una certa solitud, de trasbals, de refugi. No cal posar-se nerviós per les pèrdues corporals associades a un vigor llunyà. I sobretot, s’ha de riure i somriure i veure-les venir de cara. Le chien a son sourire dans sa queue diu encertadament Victor Hugo. Potser sí que hauríem de fer el mateix, ser més expressius amb el cos i no amagar-nos rere les arrugues. També és l’hora de dir allò que ens passa per la barretina: ja no cal activar sempre el fre de mà cortès en el que hem sigut educats. A tall d’exemple, em pregunto en veu alta com és que, a Espanya, es dediquen a la cosa pública aquesta quantitat ingent d’oligofrènics, dedicats en exclusiva a escampar bilis contra els catalans, catalans. Ara diuen que el castellà es troba en perill a Catalunya! Va, home, va, gamarussos! La ignorància és atrevida! Quatre anys després de la revolució del primer d’octubre i del susto que es van fotre, ens volen aniquilats o submisos del tot. Però no ens hem de queixar: sempre ens quedarà un magnífic petit dodecaedre estrellat al capdamunt de una de les torres de la mona pasqual d’en Gaudí! Si mirem la seqüència del poliedre en detall es fa visible el seu significat pervers. Als capellans ja els hi va bé tot això de la cosa infantil de l’estel de Natzaret, la verge maria i el sursum corda. Per inaugurar el poliedre lluminós van mostrar-nos les seves flaqueses amb misses i benediccions, per fer veure que darrera de tot plegat hi havia el mateix déunostresinyor... Però la veritat és tossuda: esglésies buides, monges rentant altars i el masclisme més absolut d’uns bisbes que viuen dels nostres impostos i construeixen amb la plata de turistes!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada