divendres, 15 de novembre de 2013

Qui no té sort, no cal que matinegi!

En el decurs de la nostra vida tots travessem cruïlles vitals que poden dur-nos per camins crítics. Parlem d’aquests moments únics en que un esdeveniment sever pot esdevenir-nos de forma penosa, afectant la nostra existència més o menys plàcida fins aleshores. Sovint passa que ni tan sols en som conscients d’aquests ensurts vitals que, al llarg dels anys, passen molt a la vora nostra, perquè ho fan de puntetes, sense fer soroll: potser mai no sabrem si, en un moment donat, hem estat en gran perill de morir. A vegades, però, ensumem amb esglai que alguna cosa no va bé i que el destí pot estar posant a prova el nostre futur incert. Tururut qui gemega ja ha rebut! Alguns se’n surten i tiren endavant; altres es queden pel camí. Aquesta incertesa vital provoca la por al vuit del més enllà, al no res del no ésser. Quedaríem tots garratibats si mai veiéssim la pel·lícula d’aquesta nostra vida secreta, filmada per un operador anònim a sou d’aquest destí que diu quan i on. I com. Les escasses i comptades seqüències quasi finalistes que tothom pateix al llarg de la seva vida, vistes a càmera lenta i des d’angles de visió que no són precisament els nostres. Allò que no ha esdevingut, però que hagués pogut ocórrer inexorablement. El conegut i perillós joc d’atzar entre el vell Cosmos, ordenat i raonable, contra el mil·lenari Caos, acostumat a jugar als daus amb el nostre contracte amb data de caducitat desconeguda. És molt curta la distància que hi ha entre estar bo, vigorós i ple de vida, a estar pioc, fet pols, llest. Ens agafem com un clau roent a la vella estratègia de sempre: aquestes coses només els hi passen als altres! Pensem, insensats, que encara ens queden pel davant un bon grapat d’anys, un abisme infinit de bones estones. A la pràctica però, la sort pot ser-nos esquiva i fer que només ens quedi un instant de vida, unes hores, uns dies. Vés tu a saber, si en aquest precís instant, i per alguna punyetera i desconeguda raó, una sola cèl·lula rebel ha renegat de l'anònim, rutinari i discret paper funcional que, d’entrada, se li havia assignat en algun racó del nostre cos, i ha començat reproduir-se sense fre ni aturador. Aquestes ganes de protagonisme del minúscul ens no passen desapercebudes pel sistema immunològic i, de seguida, es fa evident que alguna cosa no rutlla. La gent també ho nota i aleshores diu aquell adagi tan estúpid: «Aquest ha begut oli», amb lo bo que és l’oli bo. El cas és que, malgrat la intervenció de tots els bruixots de bata blanca, que de seguida donen nom a la cèl·lula traïdora, el sistema d’equilibris corporal pot trontollar sense remei i desplomar-se com un castell de naips damunt

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada