En el decurs de la nostra vida tots
travessem cruïlles vitals que poden dur-nos per camins crítics.
Parlem d’aquests moments únics en que un esdeveniment sever pot
esdevenir-nos de forma penosa, afectant la nostra existència més o
menys plàcida fins aleshores. Sovint passa que ni tan sols en som
conscients d’aquests ensurts vitals que, al llarg dels anys, passen
molt a la vora nostra, perquè ho fan de puntetes, sense fer soroll:
potser mai no sabrem si, en un moment donat, hem estat en gran perill
de morir. A vegades, però, ensumem amb esglai que alguna cosa no va
bé i que el destí pot estar posant a prova el nostre futur incert.
Tururut qui gemega ja ha rebut! Alguns se’n surten i tiren
endavant; altres es queden pel camí. Aquesta incertesa vital provoca
la por al vuit del més enllà, al no res del no ésser. Quedaríem
tots garratibats si mai veiéssim la pel·lícula d’aquesta nostra
vida secreta, filmada per un operador anònim a sou d’aquest destí
que diu quan i on. I com. Les escasses i comptades seqüències quasi
finalistes que tothom pateix al llarg de la seva vida, vistes a
càmera lenta i des d’angles de visió que no són precisament els
nostres. Allò que no ha esdevingut, però que hagués pogut ocórrer
inexorablement. El conegut i perillós joc d’atzar entre el vell
Cosmos, ordenat i raonable, contra el mil·lenari Caos, acostumat a
jugar als daus amb el nostre contracte amb data de caducitat
desconeguda. És molt curta la distància que hi ha entre estar bo,
vigorós i ple de vida, a estar pioc, fet pols, llest. Ens agafem com
un clau roent a la vella estratègia de sempre: aquestes coses només
els hi passen als altres! Pensem, insensats, que encara ens queden
pel davant un bon grapat d’anys, un abisme infinit de bones
estones. A la pràctica però, la sort pot ser-nos esquiva i fer que
només ens quedi un instant de vida, unes hores, uns dies. Vés tu a
saber, si en aquest precís instant, i per alguna punyetera i
desconeguda raó, una sola cèl·lula rebel ha renegat de l'anònim,
rutinari i discret paper funcional que, d’entrada, se li havia
assignat en algun racó del nostre cos, i ha començat reproduir-se
sense fre ni aturador. Aquestes ganes de protagonisme del minúscul
ens no passen desapercebudes pel sistema immunològic i, de seguida,
es fa evident que alguna cosa no rutlla. La gent també ho nota i
aleshores diu aquell adagi tan estúpid: «Aquest ha begut oli», amb
lo bo que és l’oli bo. El cas és que, malgrat la intervenció de
tots els bruixots de bata blanca, que de seguida donen nom a la
cèl·lula traïdora, el sistema d’equilibris corporal pot
trontollar sense remei i desplomar-se com un castell de naips damunt
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada