dissabte, 15 de juny de 2013

Qui mal no fa, mal no pensa!

Qui mal no fa, mal no pensa! Passejo per Barcelona en aquest matí de juny. De tant en tant m’agrada badar i no fer res. Fent camí, m’afarto de grafits que tot ho empastifen de gargots indesxifrables. Tota una cort de maldestres poetes del no res surten cada nit armats d’esprais ofensius i deixen la seva empremta antitot. Em ve al cap en Salvat i el seu encertat: ...escopiu a la closca pelada dels cretins! Passo per davant d’una escola que fa olor de net i, per associació, em ve al nas l’olor de les escoles de la nostra infància: el carbó de l’estufa, la tinta del tinter. Olor de jou, fletxes i caralsol. Flaire de misèria. Com aquell que no vol la cosa, durant uns segons creuem les mirades amb una noia que m’avança amb bon pas: cara de contenta, un llibre a les mans. I doncs, què és la felicitat? Fàcil: un bon llibre a les mans i l'amant al cor. O a l'inrevés, ja sabeu. Qui mal no fa, mal no pensa! Rumio i em sorprèn la dèria que tenen els nostres capitosts de fer tancar les llibreries en dies de festa, quan resten oberts sense problemes tot tipus d'establiments irrellevants. Trobo casualment un antic company d’infància. Ei, hola Pere, quan de temps! Que vell t’has fet nano, quasi que no et reconec!, em diu sincer i sorprès l'amic desdentat i calb, que camina coix el pobre i li plora el lacrimal. Xerrem uns minuts inacabables, mentre intento recordar com es deia —com es diu— i ens enganyem mútuament prometent-nos que ens trucarem per quedar. Davant la presència inesperada i sobtada d’una amistat que fa anys que no vèiem, caben dues solucions antagòniques. Una és mentir sense fre i declamar amb convicció, tot mirant directament els ulls de la víctima: ostres, com t’ho fas?, no has canviat gens ni mica! L’altre opció, menys agraïda, més inusual, més brutal, és la sinceritat del meu amic: mirall que no enganya. Davant meu un pare emprenyat acompanya el seu fill a l’escola. El nen s’encalla i costa de fer-lo seguir: no vol anar a classe! Sense contemplacions li fot dos mastegots que ressonen a les galtes de la criatura, que ara plora amb sentiment. A vegades penso que no hauria de ser tan fàcil això de fer fills. Després, un cop arriben les criatures, no saben com educar-les. Només saben dir-los allò que fa anys els deien a ells mateixos: menja i calla, no facis això ni facis allò i que t’estiguis quiet, collons! Sec una estona a la plaça del Sol que, a mig matí, ja va plena de gent. Turistes, desvagats com jo, grups d’escombriaires, una colla de col·legiales que creix massa de pressa, alguna iaia donant menjar als coloms. Ai, senyora, que això no està bé! De forma sorprenent, apareix un gos triangular que es desplaça àgilment amb ajuda mecànica. M’explico. Pel que es veu, la pobre bèstia va patir un desgraciat accident en el que va perdre les dues potes del darrera. Ara, la part posterior del seu cos descansa sobre una plataforma de fusta amb dues rodes, donant-li aquest aspecte triangular. Unes corretges lligades al cos de l’animal subjecten l’enginyós sistema. Sort encara que també va perdre la cua, sinó potser no podria seure com ho fa... Quina fila que fa el ca! Uns vailets l’empaiten divertits, tot intentant seguir el pas vertiginós de la bèstia que, empès només per les potes del davant, corre i corre damunt l'enginy que derrapa a cada gir. El seu amo l'ha encertada de ple, perquè el gos va més content que un gínjol i s’ha convertit en protagonista impossible d'un matí assolellat de juny. Mentre, la vida passa !

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada