divendres, 20 d’agost de 2021

Vianda d'estiu vol regadiu !

L’estiu avança a passos de gegant i la sensació que, a mesura que ens anem fent grans, el temps passa més de pressa, es converteix en una realitat innegable. El virus ens ha portat una certa idea de depressió social col·lectiva, on hi tenen cabuda tota classe de xarlatans. A l’Ateneu de Vilobí volia venir aquests dies a dir la seva –la proposta, amb bon criteri, va ser rebutjada– un d’aquests espavilats antivacunes que assegura que el sida és un invent de Hollywood, la hepatitis no existeix i, naturalment, el Covid és un producte de multinacionals i governs perversos que pretenen controlar la nostra llibertat. Gran paraula aquesta: llibertat! A l’entrada d’Auschwitz i d’altres camps d’extermini nazis hi havia el lema famós: Arbeit macht frei! És a dir: el treball us farà lliures. A Madrid n’hi ha una que tot el dia demana llibertat per fer allò que li doni la gana. A França, l’extrema dreta s’ha apropiat de la paraula i els carrers de moltes ciutats van plens de negacionistes apallissats que criden liberté, oblidant la resta de la divisa francesa: égalité et fraternité! Es comença per negar l’holocaust i acabes votant al més tonto de la classe. Definitivament, caldrà abandonar allò tan bonic de l’homo sapiens perquè la ignorància és atrevida i quantes més escoles, més analfabets. Més aviat parlaríem de l’homo stultus. Diu Virgili, a l’Eneida, que és fàcil baixar a l’infern. I hem de reconèixer que una bona part de la humanitat s’entesta en arribar-hi, quan abans, millor. Mentrestant el japonesos, pobres, no se’n surten ens fer-nos arribar l’alegria de les meravelles olímpiques. Sens dubte, una de les pitjors olimpíades de la història: les circumstàncies no ajuden. Però el món no s’atura i seguim el camí sense retorn d’abans de la pandèmia. No forma part del bagatge humà aturar-se a rumiar i mirar de variar el rumb de la nau, a la recerca de vents favorables. Si el vent no bufa, ja engegarem el motor, home! Els aeroports tornen a anar plens i els avions enlairen ufanosos a milions de turistes que cerquen el proper virus als llocs més inhòspits del planeta blau. Alemanya inundada i, a casa nostra, sequera crònica persistent. Els marges dels camins, plens de fonoll: la sequera els agrada. Diuen que l’aigua és escassa i això és del tot incert. Aigua, la que vulguis, però salada! Quan es trobi la forma de dessalar-la fàcilment –tot arribarà– tindrem aigua per un tub i ens inventarem els rius inversos. Per diverses circumstàncies aquest any vaig plantar l’hort una mica massa tard. Però, tot i així, els tomàquets, albergínies i pebrots, avancen a bon ritme i cada dia fem festa major: vianda d'estiu vol regadiu. Comptat i debatut, surten caríssims d’aigua i d’hores, però també és una manera d’apropar-se a la terra, d’estimar-la, d’odiar-la, de viure amb ella. Tot i que la canícula no està sent, ni de bon tros, tan forta com d’altres anys, ja tinc ganes que la cosa afluixi i comenci a ploure una mica i faci fred. Mentrestant, i tal com diu en Resina, vivim en la dictadura de l’estupidesa: twitter, instagram, tictoc i mil històries més ens instal·len en la lletjor, l’estupidesa i el pensament dèbil com a patró de conducta universal.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada