Quan plou molt, no hi valen paraigües!

L’Estat, l’Estat profund, ha embogit, enredat en la seva pròpia teranyina d’interessos obscurs, fiscalitzats per les famílies polítiques de sempre. Una autèntica podridura que, per fi, s’ha tret l’ínfima màscara que encara duia posada i ara actua ja a cara descoberta. S’ha de tenir barra per dir encara que la llei és la llei i s’ha de complir. Les colònies espanyoles no es van acabar al 1898 amb la desfeta de Cuba, Puerto Rico i Filipines: Catalunya encara ho és i, com és de llei, a la colònia s’intervé quan els que manen de veritat els hi dona la gana. Que els vots del indígenes s’han d’anul·lar, doncs s'anul·len. Que s’ha de destituir i empresonar el govern perifèric sencer, doncs s’emet una ordre i ja està. Que s’ha d’escarmentar i arruïnar i posar multes milionàries als dissidents, doncs quin problema hi ha. Que el territori està sotmès a un espoli brutal i centenari, doncs naturalment: per això són les colònies. I davant les protestes legítimes dels indígenes, doncs s’envia la policia, la guàrdia civil i a qui faci falta a repartir bufetades. I quin problema hi veieu? Un autèntic cercle viciós, farcit d’experts i picaplets al servei d’una gran España. Advocats de l’Estat, Junta Electoral, Tribunal de Comptes, Tribunal Suprem, Tribunal Constitucional, Fiscalia de l’Estat, Clavegueres de l’Estat, Consell d’Estat, Audiència Nacional, Consell del Poder Judicial, Expresidents de nosequè, Exdiputats de nosequi, Llotja del Bernabeu, Secretaris d’Estat, Ministres en funcions i ministres que ja no funcionen, Directors de mitjans de comunicació, Estat Major de la Defensa, Generals, almiralls i brigades. Cossos de Seguretat de l’Estat, Direccions Generals, Mutualitats i Inspeccions de l’Estat, Agències Estatals, Parc Mòbil, Patrimoni, Congrés, Senat, Biblioteca Nacional, La Escopeta Nacional i mil i mil més que em deixo. Tots ells actuen sota el paraigua comú d’organismes derivats de les lleis que nos hemos dado entre todos. Aquest joc d’interessos burocràtics i de control, no té cap contrapoder. Al contrari, fagocita a tot aquell que s’acosta a  l’omnívora medusa, quedant, al seu torn, atrapat en la seva xarxa d’influències i esdevenint una baula més d’aquesta cadena surrealista i, alhora, ben real. La submissió al poder només es combat per accedir-hi: «Quítate tu que ya me pongo yo». Sí, clar, tots els Estats disposen d’un farragós i sumís entramat funcionarial, sense el qual no podrien funcionar. Però és que aquesta impúdica exhibició colonial española, amb l’inefable «Uve Palito» al capdavant, no té qui li faci ombra dins d’una Europa afeblida, que s’aguanta només pel tema comercial i financer. Els que controlen el territori menteixen més que parlen amb la frase comodí: separació de poders! I tant! Tots aquells que remenen les cireres formen part d’un tot suprem i no m’estranyaria que, fins i tot, algun d’ells cobrés de totes les institucions alhora. Quan plou molt, no hi valen paraigües!