L’any
68 alguns joves rebels escoltàvem embadalits les cançons de la
destralera, col·locada i bisexual Janis Joplin. Els seu aspecte
infantil, desmanegat, la seva veu cremada, inconfusible, la feien
molt propera. Sempre teníem a mà un amic que estava al dia d’allò
que calia saber i, malgrat anar molt curts d’anglès, cantàvem de
memòria alguna de les estrofes més conegudes «... oh Lord, won't
you buy me a Mercedes Benz?...» També somiàvem ser lliures un dia,
tal com ens prometia la refinada, reivindicativa i també bisexual
Joan Baez. I ens apreníem de memòria les lletres de les cançons
negres que tant agradaven als blancs com ella o el seu amic i company
Bob Dylan: «On the road to freedom we shall not be moved...». Els
estius, a ses illes fèiem l’amor tant com podíem, –folleu,
folleu, que el món s’acaba!– i descobríem substàncies
sortosament no identificades, talment en estat sòlid, líquid o
gasós. De nit, passejàvem pels carrers d’Eivissa amb túniques
blanques i collarets de corall i fusta penjats al coll. Les noies,
reivindicatives de la seva feminitat, no en feien servir pas de
sostenidors. Calia ser descarades i mostrar les diferències! De dia
ens torràvem inconscients a les platges d’aigua clara: de pèl a
pèl i de sol a sol. Amb la pell recremada potser volíem jugar a ser
negres de veritat per poder cantar a ritme de blues, amb la guitarra
de Jimmy Hendrix com a arma reivindicativa. Allà vam descobrir que
la nuesa, als vint anys, no és res més que un exercici d’estil de
la intel·ligència. Conqueríem per la causa nudista platges
senceres que eren requisades als ulls vidriosos dels reprimits,
tafaners i viciosos, expulsats d’un paradís que no era el seu. Ens
exhibíem provocadors i orgullosos de trencar les convencions
admeses: «... aneu-vos-en a parir panteres gent de ment estreta,
submisos del poder més llefiscós...”. Havíem descobert que si preníem la llibertat ja no hi hauria força capaç d’emmanillar-nos.
L’autoritat era només un uniforme amb pistola i poques idees. Com
ara, com sempre. Visca el inconformisme, visca la contracultura! La
guerra del Vietnam assoleix el seu màxim poder anihilador i per la
tele, i en blanc i negre, ens arriben les imatges inesborrables
d’avions monstruosos que llencen bombes químiques o incendiàries
i que provoquen matances injustificables. Era fàcil prendre
partit... Teníem vint anys i, a la nostra manera, ens sentíem
alliberats de la ferum de moralina que ens arribava de despatxos
rònecs plens de franquistes de la vella escola, disfressats, això
sí, de tecnòcrates i lliberals. Érem uns idealistes innocents que
només amb el lema “Pau i amor” ens vèiem en cor d’escombrar a
tota aquella rècua d’inútils i xoriços que encara ara ocupen el
poder central. El món canviava de pressa i lluitàvem per no quedar
al marge de moviments que, des de París, proposaven la destrucció
del poder dels hipòcrites: l’aniquilació de les velles escoles
entaforades de llibres caducats. Però els somnis, somnis són: la
Janis i en Hendrix moren per sobredosi al 70, la sisena flota
patrulla pel Mediterrani vigilant la finca, i nosaltres obrim
finalment els ulls i ens posem a estudiar de valent o buscar feina a
l’emergent Caixa de Pendons. Ara, els nostres fills tracten a
vegades de treure'ns de polleguera dient-nos progres i hippies.
Pobres i ridículs infants, no podran entendre mai que nosaltres vam
tenir la sort de ser joves en èpoques d’amor, lucidesa i
esperança. Qui té llibertat, és ric i ho sap!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada