diumenge, 15 de juliol del 2012

Qui té llibertat, és ric i ho sap!

L’any 68 alguns joves rebels escoltàvem embadalits les cançons de la destralera, col·locada i bisexual Janis Joplin. Els seu aspecte infantil, desmanegat, la seva veu cremada, inconfusible, la feien molt propera. Sempre teníem a mà un amic que estava al dia d’allò que calia saber i, malgrat anar molt curts d’anglès, cantàvem de memòria alguna de les estrofes més conegudes «... oh Lord, won't you buy me a Mercedes Benz?...» També somiàvem ser lliures un dia, tal com ens prometia la refinada, reivindicativa i també bisexual Joan Baez. I ens apreníem de memòria les lletres de les cançons negres que tant agradaven als blancs com ella o el seu amic i company Bob Dylan: «On the road to freedom we shall not be moved...». Els estius, a ses illes fèiem l’amor tant com podíem, –folleu, folleu, que el món s’acaba!– i descobríem substàncies sortosament no identificades, talment en estat sòlid, líquid o gasós. De nit, passejàvem pels carrers d’Eivissa amb túniques blanques i collarets de corall i fusta penjats al coll. Les noies, reivindicatives de la seva feminitat, no en feien servir pas de sostenidors. Calia ser descarades i mostrar les diferències! De dia ens torràvem inconscients a les platges d’aigua clara: de pèl a pèl i de sol a sol. Amb la pell recremada potser volíem jugar a ser negres de veritat per poder cantar a ritme de blues, amb la guitarra de Jimmy Hendrix com a arma reivindicativa. Allà vam descobrir que la nuesa, als vint anys, no és res més que un exercici d’estil de la intel·ligència. Conqueríem per la causa nudista platges senceres que eren requisades als ulls vidriosos dels reprimits, tafaners i viciosos, expulsats d’un paradís que no era el seu. Ens exhibíem provocadors i orgullosos de trencar les convencions admeses: «... aneu-vos-en a parir panteres gent de ment estreta, submisos del poder més llefiscós...”. Havíem descobert que si preníem la llibertat ja no hi hauria força capaç d’emmanillar-nos. L’autoritat era només un uniforme amb pistola i poques idees. Com ara, com sempre. Visca el inconformisme, visca la contracultura! La guerra del Vietnam assoleix el seu màxim poder anihilador i per la tele, i en blanc i negre, ens arriben les imatges inesborrables d’avions monstruosos que llencen bombes químiques o incendiàries i que provoquen matances injustificables. Era fàcil prendre partit... Teníem vint anys i, a la nostra manera, ens sentíem alliberats de la ferum de moralina que ens arribava de despatxos rònecs plens de franquistes de la vella escola, disfressats, això sí, de tecnòcrates i lliberals. Érem uns idealistes innocents que només amb el lema “Pau i amor” ens vèiem en cor d’escombrar a tota aquella rècua d’inútils i xoriços que encara ara ocupen el poder central. El món canviava de pressa i lluitàvem per no quedar al marge de moviments que, des de París, proposaven la destrucció del poder dels hipòcrites: l’aniquilació de les velles escoles entaforades de llibres caducats. Però els somnis, somnis són: la Janis i en Hendrix moren per sobredosi al 70, la sisena flota patrulla pel Mediterrani vigilant la finca, i nosaltres obrim finalment els ulls i ens posem a estudiar de valent o buscar feina a l’emergent Caixa de Pendons. Ara, els nostres fills tracten a vegades de treure'ns de polleguera dient-nos progres i hippies. Pobres i ridículs infants, no podran entendre mai que nosaltres vam tenir la sort de ser joves en èpoques d’amor, lucidesa i esperança. Qui té llibertat, és ric i ho sap!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada