dimarts, 16 de juny del 2020

El riure és de qui guanya!

Riure o somriure sempre ha estat una de les manifestacions d’alegria de l’espècie humana. Plorar també. Diuen que hi ha animals que també riuen. Jo no n’he vist mai cap. Gestos facials, els que vulguis, però allò que diríem riure o somriure, no. El meu gos riu per la cua. Quan comença a ventar la cua pots estar ben segur que riu a la seva divertida i expressiva manera. La felicitat d’un gos la trobes als seus ulls (i als teus) i el riure a la cua. El meu somriure no és a la cua, perquè allò que seria una cua, cua, no en tinc. Tinc altres òrgans, però cua, no. Aquests maleits dies del virus podrit que ens està matant l’alegria, ens hem hagut de mig tapar la cara amb mascaretes, deixant només visibles els ulls com a sensors personals. Potser tot això que ens passa està sent una oportunitat de mirar els ulls de la gent, cosa que fem poc. Habitualment, quan parlem en altres persones els mirem la cara, que no vol dir que ens fixem amb els ulls. Ara, no tenim més remei que mirar els ulls: riallers, tristos, apagats, vius, manyacs, dolços, joves i vells, patidors i positius. Hi ha gent gran amb ulls joves i gent jove amb els ulls que no brillen: apagats abans d’hora. Els millors poetes han parlat de les mirades de l’amor. En Bob Marley diu en una de les seves cançons: «La corba més preuada d’una dona és el seu somriure». Si haguéssim de trobar un enllaç, un punt de connexió, entre el món personal interior i allò que passa a fora, aquest nexe el trobaríem als ulls. Entre l’ànima i el cos trobem els ulls. A vegades ens costa mirar sense pensar: mirar només. Obrir els ulls, descansar la ment i observar allò que tens davant teu. Aquest exercici no és fàcil de fer: ens entestem a pensar massa i sempre que podem. Duem una vida en excés plena d’estímuls i estem perdent la capacitat de només mirar. Kandinsky renyia als seus crítics o admiradors quan algun s’atrevia a preguntar-li per algun detall incomprensible d’una de les seves obres. Els deia: «Obriu els ulls i deixeu de pensar». Diuen que amb una mirada (a vegades) n’hi ha prou. La sabuderia popular situa al cor els afers de l’amor, només pel sol fet que aquest òrgan es destarota davant la presència del ésser estimat. Però el cor només entén de batecs i no sap perquè batega, en canvi els ulls, espill del caràcter, sí que saben de les nostres alegries i penes. Què espurneja amb més fulgor sinó els ulls de l’estimada, els ulls de l’enamorat, els ulls dels amants secrets, encara que sigui perquè només ells dos saben de les seves guspires... Les mirades profundes i sinceres als ulls poden està plenes del llenguatge del silenci i fer que les paraules esdevinguin sobreres... Tot això i més hem après aquests dies de boques amagades, llavis closos a la força i mirades que entendreixen. Haurem de deixar per a més endavant els petons i el desig de veure com es mouen uns llavis quan diuen coses boniques...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada