El dia 15 arriben els Idus de Març i
això, segons la tradició romana, vol dir que potser tindrem bons
auguris. Però clar, com que no plou mai a gust de tothom, caldrà
veure per a qui seran bons: si ho són per a mi, potser no ho seran
per a tu, pacient lector. I si no que li preguntin al dictador Juli
Cèsar, assassinat el dia 15 de març del 44 a.C. En els temps de la
República Romana, ara fa uns quants segles, els anys naturals
començaven el mes de març, cosa que psicològicament era bastant
raonable: es tractava d'acabar l'any al mateix temps que l'hivern i
començar un nou cicle vital amb l'arribada de la primavera, sempre
esponerosa de verds i de vida. Però això es aigua passada i ara és
molt difícil modificar un vell calendari ple de contradiccions: els
revolucionaris francesos, comandats per Robespierre, Marat i
companyia no ho van aconseguir, ni després de tallar 30.000 colls!
Tota aquesta pensada històrica se m'acut arran de la reconstrucció
que fa poc vaig fer del rellotge de sol que, des de fa segles, marca
les hores a la façana de ca meua, a Vilobí del Penedès. La
trajectòria aparent del sol (eclíptica) queda simètricament
reflectida a la pantalla de la façana pel rastre que deixa l'ombra
del gnòmon, en un antiquíssim i dinàmic joc d'ombres xinesques que
es desplaça d'esquerra a dreta. Últimament, però, l'ombra de
l'estil anava perduda per entre les pedres d'una façana molt malmesa
i amb les marques horàries esborrades. El cas és que, ara, un cop
refeta la façana, i després dels càlculs oportuns –d’alguna
cosa m’havia de servir la meva formació matemàtica–, vaig
comprovar que el gnòmon estava ben orientat respecte la posició
geogràfica, 41º23' N; 1º41' E, i la declinació de la paret 26º30'
SE, i, per tant, l'anònim mestre d’obres que en el seu temps
l'havia construït, sabia què es feia! Bé, un cop enllestit el tema
astronòmic, amb l'ajuda del Sr. Internet, naturalment, vaig voler
fer un pas més: transformar el simple rellotge inicial en un
quadrant solar declinant una mica sucós. Per això vaig afegir els
arcs de corba que traça l'extrem de l'ombra de l'estil en els dies
astronòmics més assenyalats. Solstici d'hivern: el dia més curt,
arc superior còncau. Equinocci de primavera i equinocci de tardor:
dia i nit iguals, arc central en línia recta. Solstici d'estiu: dia
més llarg, arc inferior convex. M'està malament dir-ho, però la
veritat és que m'ha quedat d'allò més bé! Per acabar l'obra del
tot, només faltaria ara pintar-hi un lema divertit. Estic pensant
amb "La lluna m'enamora", jugant amb el contrasentit d'un
rellotge de sol enamorat de la lluna, i també com homenatge als
versos d’en Foix: “Es quan dormo que hi veig clar”, que deixen
clar que res no és clar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada