El dissabte al
matí anava al mercat de Vilafranca amb el meu avi: jo tenia sis o
set anys. Ens hi duia una euga jove i assenyada que prenia tota la
paciència del món quan li posàvem els arreus i l'enganxàvem a la
tartana. Renillava, contenta de sortir del corral, mentre no deixava
de moure la cua, tot espantant les mosques colloneres. Com una noia
presumida, tirava la panxa enrere, treia pit i s’estava de respirar
una estona esperant que la cingla quedés cenyida. De seguida
arribava la paraula màgica: arri!, i la bèstia, obedient, feia
rodar la tartana pels carrers de la Granada, tot enfilant la
carrerada. En prou feines havien passat uns minuts i l’avi
s’adormia, com un nen dalt d'un cotxet. Les regnes inertes a les
mans i el caliquenyo apagat als llavis i jo, que no sabia que fer: si
despertar-lo, o deixar-lo en pau dins el seu son de vell. L'euga
platejada capcinejava entre campaneig d'esquellerincs i repicar de
ferradures, damunt d'un camí empedrat que se sabia de memòria. De
fet, no calia que em preocupés de res: només havia de fer el paper
del nét/homenet que acompanya l'avi a mercat. Just quan entràvem a
la vila –avi, avi!, ja hem arribat!–, l'avi es despertava i tot
tornava a estar sota control. Deixàvem l'euga i el carruatge en mans
d'un mosso de cavalleries que, a canvi d'uns rals, tenia cura de
posar-li el morral a la bèstia i donar-li de beure. No sé massa bé
quanta estona dedicàvem a recórrer el mercat, a mi sempre em
semblava una eternitat. M'avorrien les xerrameques dels venedors
d'alls i la tabarra dels gitanos que, tant si com no, ens volien
vendre uns esclops pel fang o vés tu a saber què. Abans de marxar,
però, sempre anàvem a veure el caragolaire de la plaça de l'Oli
que, sorprenentment, i d'estranquis, sempre tenia caliquenyos acabats
d'arribar de la Cuba de Batista. L'home obria el sac i els venia per
dotzenes, empacats en paper d'estrassa, que els clients s'afanyaven a
entaforar dins la faixa. Res no feia pensar aleshores que, amb el pas
dels anys, els inoblidables dies d'infantesa s'esvairien, difosos en
una borrosa memòria, mescla de vaguetats i somnis. Sort en tenim,
però, de la nostra inesgotable capacitat de reescriure el passat al
nostre gust! D'aquí ve que a les oïdes d'un pobre nen de poble, bon
minyó i esporuguit com jo, encara m'arribin amb nitidesa els sons
dels picarols que omplien de goig i festa la tartana del meu avi
Claudi. Tot bon cavall ensopega!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada