Qui manco hi sap, més hi diu!

Sento per la tele una dona que es fa dir psicòloga i diu, parlant de no sé quin tema, que cada persona hauria d’aprendre a controlar els seus instints additius: una genial aportació al món de les idees! I estava ben contenta en sentir com les seves paraules fluïen fàcils –i errades– d’una vèrbola incontinent. Alguns dels altres tertulians del plató se l’han mirat arrufant el nas, però cap d’ells no s’ha atrevit a retreure-li la seva cagada semàntica. Això que era un debat seriós, ple de gent coneguda, que col·lecciona títols, càrrecs, conferències i masters. Llàstima, però, que no n’hi hagués cap d’intel·ligent i ràpid de reflexes. Madame, l’addition s’il vous plait! Addicció versus addició: els mots tenen el valor qui tenen, encara que només una ce els diferenciï!! És només un exemple d’allò que ens trobem dia sí, dia també, tant a la ràdio com a la TV, on sempre escoltem les mateixes veus repetint els arguments de sempre i servint el mateix senyor. És el circ dels opinadors professionals (que cobren per fer-ho, vull dir). Tant li’n dóna que el tema sigui la psiquiatria com l’alpinisme: saben de tot i res no els atura! La qüestió és no arronsar-se davant de res, posar la veu engolada i dir les coses amb convenciment. No importa si té entitat allò que diuen i s’ha entès, o és una bajanada sense solta ni volta: al cap d’uns segons tothom haurà oblidat les seves paraules banals. Sí, d’acord: el meu país és tant petit que cap dintre del cor –gràcies LLuis–, però hauríem de conèixer altres veus i nous arguments. Una mica de sàvia argumental nova no ens aniria pas malament en els temps difícils que corren! Les nostres universitats –només per posar un exemple– estan farcides de centenars de científics i estudiosos de tots els àmbits del coneixement, que de bon grat col·laborarien a posar una mica d’ordre, encara que fos només en el nostre intel·lecte. Però, ai, amics, amb els púlpits més populistes hem topat: els platós de televisió, les venerades esglésies d’avui! Quan més grossa la diuen els qui entren en aquests temples perversos, més grans són les portes d’acollida i més ple el sobre de final de mes! La xerrameca buida de contingut és una xacra difícil d’eradicar! Entre tots hem creat una nova tipologia de xerraire compulsiu: aquell que si l’obligues a estar en silenci emmalalteix. Aquest nou individu/a, quan troba que el silenci domina el seu entorn més immediat, es troba perdut, sense referències, i aleshores pateix ansietat i, fins i tot, pot ofegar-se. Necessiten els sorolls i la magarrufa per alimentar la seva ànima buida. Tots els patim sovint, arreu. Pensen en veu alta, sols, acompanyats, a la feina, al carrer: només faltaven els mòbils per accentuar aquesta neurosi. Qui manco hi sap, més hi diu!, afirmen a Menorca. Aquestes ànimes en pena no saben escoltar el silenci i meravellar-se’n de poder no dir res. Haurien d’aprendre a guardar la llengua dins la boca i estimar el silenci! Si mai teniu la sort de conèixer una persona que, no tenint res a dir, no digui res, no la deixeu escapar. Conreeu la seva amistat, és una persona culta i de bon tracte: segur que no en trobareu gaires com ella!