dimecres, 15 de juliol de 2015

Llengua de mel, llengua de cel!

Estem acostumats a un bombardeig informatiu que no cessa d'arribar-nos d'arreu i a tothora: moltes vegades gratuït, vacu, evitable. Diàriament omplim la pantalla del nostre feble rebost de memòria amb esdeveniments remots, manipulats, distants, que a l'instant se'ns difuminen en tèrboles imatges que, al seu torn, són engolides per d'altres més noves que ens arriben en poca estona. Aquest excés de soroll, de res no ens ajuda a l'hora de trobar la serenor de les nostres ànimes sobreexcitades. Ens volen fer creure, falsament, que si no coneixem allò que passa ara mateix a la Conxinxina, esdevindrem uns desgraciats amb poques possibilitats de fer quelcom de profit a la vida. No vaig errat si dic que una persona adulta de fa cinquanta anys, per exemple, rebia cent, mil vegades menys d'informació que qualsevol de nosaltres. Sí, d'acord, ara tots estem més i millor desinformats: i què! Totes les ràdios i televisions del món s'han encomanat d'una espècie de bogeria col·lectiva que els obliga a passar-nos hora sí, hora també, les noticies més fresques i que, a l'hora de la veritat són, en la majoria dels casos una repetició de les de l'hora anterior. Bé, la pregunta és: què pretenen? Potser els poders que ens vigiles i tenen cura de la nostra llibertat han descobert que, mentre veiem o escoltem noticies, no fem res que no toqui. Per cada novetat interessant que ens arriba, hem d'empassar-nos la monòtona salmòdia que l'acompanya. El bàlsam de les notícies, adormidora del no res: jo, habitualment, aprofito l'avinentesa per fer una becaina. Sigui com sigui allò que ens vulguin entabanar, no hi ha força humana capaç d'aturar el riu de la vida. Segon a segon, el destí s'obstina, entossudit, a dibuixar la trajectòria de cadascú: un per un, i tots alhora. Quan som capaços d'aixecar els ulls de les pantalles ens adonem que quan més informació, més buidor. Sort en tenim d'aquells esdeveniments personals, únics i intransferibles, irrellevants per a qualsevol altre persona que no siguem nosaltres mateixos, i que nodreixen la nostra necessitat de ser únics. Aquests punts singulars del nostre recorregut essencial conformen el nostre caràcter i donen consistència ètica i formal al jo particular de cadascú: qui som, i qui i què no som o no volem ser. Guardem en el racó més íntim de la nostra memòria personal aquella mirada inesborrable, aquella paraula dita a cau d'orella: llengua de mel, llengua de cel! Aquella nit d'estiu en què el món es va aturar, mentre de lluny sentíem la veu remorosa d'aquell conegut gurú de la informació que, un cop més, s'entestava a fer-nos cinc cèntims d'allò del tot intranscendent que potser havia succeït a milions de quilòmetres de distància.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada