dilluns, 15 de febrer del 2021

Qui canta els mals espanta!

Difús, malhumorat, aspre, malganós: avui m’he llevat així per culpa d’una nit carregada de somnis absurds, cabòries obscures. Massa temps –aviat un any– de semi reclusió obligada. La manca de relacions personals comença a passar-me factura, tot i el privilegi de viure enmig de vinyes i boscos. Busco alguna manera de començar millor el dia. Segur que el sol ja vol treure el nas pel cantó del Garraf. Obro els finestrals i el panorama visual que se’m presenta reviscola el meu ànim decaigut. La meravella d’aquests dies únics de febrer té nom: la flor blanca de l'ametller s’apodera de la llum del dia que comença. Els que vivim a pagès coneixem bé aquest espectacle floral. És una pauta; és com un punt de llibre del cicle anual que cada segona setmana de febrer ens indica que s'acosten temps més ufanosos. Avui, els marges de les vinyes venen vestits de puresa blanca. Des de la meva posició observo desenes d’ametllers emblanquinats que, abandonats a la seva sort, van fent la seva particular viu-viu. En Josep Pla, mag de la paraula de la terra, deia que l’ombra que projecta la flor en el sol hivernal és tenuíssima, vaporosa: l’ombra d’una ombra. La vinya adormida encara i les branques florides, contrast cromàtic, preludi de la festa primaveral que s’acosta a marxes forçades. Poeta sobre poeta: Enric Cassasses, tot homenatjant Maragall i el seu Ametller florit, escriu: 

            Ametller, fas branca a branca 

                                 manifestos de bondat,

                                                     com aquella rosa franca 

                                                                         ets un crit de llibertat,

                                                                                         déu te guard, bandera blanca. ​ 

Baixo del núvol i toco de peus a terra. Poso la ràdio i, ja de bon matí m'etziben unes dades manipulades –enquestes en diuen– sobre l'orientació del vot. Totes les mostres de població que prenen són escasses, tramposes i, segons qui faci el suposat estudi, es decanta, descaradament, cap un cantó a cap a l'altre, tot intentant forçar la balança dels indecisos. Jo, directament, les prohibiria. Quina empapatxada! Tanco la ràdio: poso música. Sona la banda sonora de la bonica pel·lícula Singing in the rain, on es canta i balla la famosa cançó de Herb Brown que diu: Sóc feliç mentre plou, tot el món sembla nou. Podríem cantar-la plegats, i veure si funciona allò de qui canta, els mals espanta! Maleïda pandèmia: vides trencades, somnis perduts! Haurem de canviar la nostra forma de vida. Mentrestant, al Parlament d'Estrasburg, el president Puigdemont treu els colors d'Europa amb el calabre polític del Sr. Borrel, de cos present. Alipori. I és que qui busca justícia amb massa obstinació, en realitat vol venjança. Víctor Hugo escriu: «Le chien a son sourire dans sa queue». I jo que hi afegeixo «Et les mots dans les yeux». Cada dia que passa en Ross i jo ens coneixem millor. Em sé de memòria les seves reaccions canines, les seves alegries contagioses. Potser jo no sabria viure la senzilla i pautada vida que ell porta, a redós de l’ombra de l’amo. Però si un dia m'entesto a conèixer l'aroma de la felicitat, miraré de convèncer-lo perquè em faci arribar per via telepàticament canina, quelcom de la seva dolça bonhomia. Perquè us he de dir que, tot i que amic únic, el meu humanal llinatge no em dona dret a saber-ho tot de la seva lleialtat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada