dilluns, 15 de desembre de 2014

Els trons de Nadal no fan ni bé ni mal

La turmenta anunciada dibuixa la seva presència per ponent. Per entre la tènue llum somorta que encara arriba de l'horitzó, s'endevina un cel carregat de núvols sospitosament immòbils dalt la cresta de la muntanya. Uns silencis estranys bufen en totes direccions i travessen veloços els boscos que tremolen inquiets. Arriba la nit i la memòria em porta a l'hora dels contes folls a la vora d'un foc ple d'estelles roents: màgiques rondalles contades a infants esporuguits, veus que arriben del més enllà, morts que tornen del cementiri, dimonis amb banyes, bruixes amb escombra, homes del sac: llargs hiverns d'infància sense tele ni hòsties. Les gallines amuntegades al corral. Les rates amagades als caus més difícils. Les eugues renillen ploroses als estables. Els gats i els gossos al jaç del paller, dormisquejant alerta per sortir corrents quan convingui. Avui, però, al cap dels anys, la nit torna a ser més fosca que la gola del llop o el cul d'una guineu i ni els més vells no recordaven uns udols del vent tan llastimosos. La venteguera s’esmuny per sota les portes de les cases i penetra per tots els racons. Els porticons repiquen contra les finestres i se sent rondinar alguna porta vella mal tancada. Si parem una mica l’oïda podem sentir bells cants de sirenes misterioses que, amb lluna vella, l’aire traça per entre les pedres esquerdades que omplen els racons més foscos de la vall. De sobte, espetecs rabiosos que arriben de l'estratosfera fan pensar que la taulada del mas s'esberlarà d'un moment a l'altra i que el món té els segons comptats. Trona i llampegueja per ponent: l'Alzinar, les Llombardes..., Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara no ens deixeu. Els trons de Nadal no fan ni bé ni mal. La pluja s’espesseix. Les boires s’arrosseguen. Aigua i més aigua. La xemeneia fa de flauta de Pan: tota la nit fent l'acompanyament musical de l'orquestra que interpreta magistralment la coneguda simfonia de “Les Forces de la Natura”, sota la tempestuosa i enèrgica direcció d’Èol i la presència estel·lar de Thor, déu del tro. Des de la seguretat del nostre cau privat, sento remugar en Ros, el meu cadell caçador, que dorm sota el meu llit, encara que ni ell ni jo no dormim del tot per culpa de les pedres que baixen del cel i reboten en els vidres de la finestra. De matinada, una centella s’escapa de la tempesta exhausta i, ziga-zaga, s’estavella amb estrèpit metàl·lic i enmig d’un fort terrabastall contra la façana, encertant de ple el forat on vivia el mussol del mas. A mig matí descobreixo la seva silueta camuflada per entre el fullatge mig sec del roure de l'era: l'ocell està dormint tan pinxo com cada dia! Suposo que mentre va ser desnonat pel foc celestial, devia estar caçant algun talp remullat i això li va salvar la vida, encara que avui mateix s'haurà de buscar a corre-cuita un altre forat i pensar en refer el niu!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada