diumenge, 20 de juny de 2021

Tan amics com abans!

Perdoneu-me amics meus si us heu sentit ofesos per la meva actitud insolidària envers la vostra forma de pensar. Sí, és cert el que diuen: m’he deixat vaccinar contra el maleït virus. No ho he pogut evitar: ho sento. M’han inoculat productes desconeguts i segurament tòxics i verinosos per a mi, però no pas pels que m’envolten. No voldria ara fer-vos entrar en dubtes amb les meves cabòries. No. Assumeixo la meva responsabilitat i tota la culpa. Tot i que no diré que no ho faré més, perquè seria incert. No em vull penedir d’haver fet una cosa que afavoreix els meus amics, com ara vosaltres. I més encara si no us heu volgut vaccinar: el meu gest irresponsable us protegeix. No vull, ni voldria que us passi res dolent. La meva vida m’importa poc: la vostra si que m’importa. I molt! Què seria la vida sense els amics? Vaccinats o desvaccinats. De fet, no vull ara que us penseu que sóc una bona persona que es desviu per la felicitat dels altres. No. No és això. Però he tingut l’orgull de saber que alguns del meus millors amics i amigues també s’han vaccinat pensant amb mi i els meus, i només per pura coherència i estima envers ells, doncs m’he vist moralment obligat a pagar-los amb la mateixa moneda. També, vés què hi farem, modestament he volgut aportar el meu granet de sorra i fer companyia a la ciència, aquesta amiga inseparable que em captiva amb la seva elegància i estima per la cultura del saber. Em fa mandra tornar a temps passats, que potser recordem amb nostàlgia, però que eren temps durs. En realitat tots vosaltres, amics que no creieu necessari que us vaccinin, em feu enveja. A mi també em va el rotllo contracultural del fuck the power, tot i que ara no entraré a explicar-vos la meva vida privada. Però, aquesta vegada no he tingut els pebrots, ni el valor, d'escoltar les paraules dels intocables bruixots de la tribu. A vegades no n'hi ha prou en amagar-se a la cova, tot esperant que passi la turmenta, mentre encenem ciris a Sant Pasqual perquè ens deslliuri de tot mal. Us dono les gràcies, amics, per fer-me rumiar les meves incoherències i per fer-me ostatge de les meves contradiccions. Si un dia em moro pels efectes nocius de la vaccina, em quedarà l’esperança que vosaltres, invaccinats, restareu vius per salvaguarda d’una humanitat perduda. De moment, però, la vaccinació massiva ha fet que les esgarrifoses xifres d’infectats i morts hagi baixat en picat. Ai, no. Que això, amics desvaccinats, també penseu que és una conya, un invent dels perversos massmedia, que només volen intoxicar la nostra ànima sempre confosa. Ja ho veieu: intoxicats pel verí de la vaccina o intoxicats per la propaganda del poder. Per això, amics meus, seguiu cultivant el jardí de la vida contemplativa i espereu que pari de tronar. Deixeu que el ramat de dòcils anyells, com jo, us tregui les castanyes del foc i, sobretot, penseu allò que deia J. D. Salinger en un dels seus contes: «Qui necessita flors quan ja s’ha mort?»


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada