dijous, 20 d’agost de 2020

Paraules d'estiu, segons qui les diu!

Tot allò que ja va predir l’Orwell, brigadista per la República en temps espaordidors, s’està complint al peu de la lletra. La novel·la política 1984, publicada el 1949, pensa un horitzó on el conformisme absolut dels ciutadans fa possible el control de l'individu per part dels poders de torn. Pels ciutadans no existeix ni tan sols la llibertat de pensament privat, ja que la vigilància dels poderosos envaeix fins i tot la més estricta intimitat. El Gran Germà està més viu que mai. Un líder omnipresent, policèfal, i que va canviant de nom i de faç, ens controla, ens vigila, ens acolloneix. Digues-li amazon, google, netflix, visa, hisenda. Tant li fa. Saben tot de nosaltres i, com a dòcils anyells, ens lliurem sense problemes a la post-modernitat destructiva que representen. I en aquesta perversa inequació gegantina sempre trobem els mateixos perdedors i els mateixos guanyadors. Només hi faltava ara, en aquest Jardí de les Delícies, la irrupció del maleit virus manipulador. Quan va començar ens escoltàvem i fèiem cas dels experts epidemiòlegs. Ara no els hi fa cas ningú. Com és possible que dubtem de la seva ciència? El neerlandès Dante, en el seu Inferno particular, uns ho explicava fa segles amb paraules. Dos-cents anys després el tríptic del Bosch, ara al Prado, ens ho detalla amb una imatgeria peculiar. Sempre estem en el mateix punt: el pecat i el càstig diví associat. Luxúria, gola, avarícia i peresa; un món de plaers desenfrenats té el seu corresponent assot diví. Ara, els contemporanis del XXI com nosaltres, tot això ens semblen minúcies, però aquest pensament dèbil dona cos a un criteri actual bastant estès. Una espècie d'aiguabarreig entre la bruixeria de la baixa edat mitjana i la sobre-informació barata i intranscendent de les xarxes de comunicació actuals. Tothom pot dir de tot, fins i tot la bestiesa més agosarada, però tal i com diu en Daniel Gamper, no totes les paraules tenen el mateix valor. I hem de saber escollir i escoltar les Millors Paraules, deixant de banda la faramalla que dona la llibertat d’opinió i d'expressió d’una democràcia: cap paraula vedada i, al mateix temps, cap opinió acientífica al centre del debat. No estem gaire lluny, si és que no hem trobat ja el nucli, d’aquell Món feliç que plantejava Huxley, vint anys abans de les idees de l’Orwell. A l’any 632 AF (After Ford, inventor del cotxe), és a dir d’aquí cinc-cents anys, els ciutadans, sota la benvolença unificada d’un únic estat mundial, s’han deixat domesticar del tot. Bé, en el cas de Huxley podríem retreure-li que errés tants segles en el tempus, quan, de fet, molta part del panorama desolador que ens dibuixa ja és l’habitut del nostre dia a dia.  La llibertat i els lligams emocionals, tal i com fins ara els havíem entès, han estat proscrits per l’autoritat competent. La felicitat només arriba amb el clic de «M’agrada» que els personatges de Black Mirror, volen pel seu compte d’Instagram. Aquesta calor m’està afectant allò que abans era el cervell: és ara que hi veig clar! Paraules d’estiu, segons qui les diu!
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada