La suau fresa dels cavalls –abillats amb les ulleres de batre– girant i girant a l’era, sobre l’estesa de blat, era l’única remor de les caloroses tardes d’estiu de la nostra infància al poble. La quietud d’aquells temps ha passat a millor vida, com tantes altres coses. Ara, tots anem atrafegats, amunt i avall, buscant el somni impossible d’abastar tot allò que ens conduirà a una fantàstica i propera felicitat. S’ha de viatjar, sinó ens agafa com un virus anomenat de la insatisfacció permanent, també dit síndrome del cul bellugadís. Consisteix, bàsicament, a sortir de casa, a fugir del nostre entorn proper, i visitar aquell racó únic del món, on hi trobarem milions de persones que han pres la mateixa decisió que nosaltres. És com una droga que sempre exigeix dosis més elevades: cada any més lluny, més original. Col·leccionem museus, sinagogues, edificis singulars, catedrals, parcs i gratacels del món. I cascades, piràmides, deserts, glaceres, cementiris i platges paradisíaques. No et pots encantar i deixar passar un any sencer sense fer res, perquè aleshores la feina se t'endarrereix. Samarcanda, Agra, Xian, Sausalito, Machu Picchu. Hermitage, Partenon, Abu Simbel, Teotihuacán, Pèrgam, Moma. Es que no acabes mai i, si cal, visitem aquests temples sagrats una, dues, tres o les vegades que calgui. Un cop ja sembla que ho has vist tot i que no queda res per més veure, trobes aquell simpàtic amic que acaba d’arribar del Sudan i t’explica meravelles que diu que no pots deixar de veure un dia o altre. I tornem a començar: l’any que ve, ja sé on anirem... Jo em pregunto si tota aquesta oferta viatgera inacabable, moda horribilis dels nostres temps, ens aporta realment una gotellada de pausa mental, una alenada que calmi els nostres esperits inquiets i àvids de nous coneixements. No en tenim prou en empassar-nos cada dia, cada hora, reportatges televisius de temàtiques diverses: safaris, culinaris, històrics, etc. No. En volem més! Hi hem d’anar un dia a veure-ho personalment, a fotografiar-ho, a trepitjar-ho. No en teníem prou en devorar amb avidesa les magnífiques aventures viatgeres d’antany i omplir la clepsa de fantasia universal... Homer, Cook, Marco Polo, Livingstone, Kapuscinsky, Bowles, Kerouac, Hemingway... Ja no està de moda això de llegir! Està clar que tothom té el seu univers particular ple de fantasmes que ens omplen la vida de clarobscurs, però d’aquí. a intentar pal·liar les nostres buidors metafísiques a l’altra punta del món, doncs hi ha una distància. Tornem dels nostres viatges cansats, buits, decebuts de no poder assolir, ni de broma, el coneixement d’altres cultures: d’haver-nos de conformar amb unes engrunes turístiques que poc o res ens aporten a la nostra plenitud personal. I no parlem de la brutal contaminació ambiental que pateix el planeta i que, entre d’altres factors, provoquen milers i milers d’avions que, dia i nit, omplen els nostres cels de querosè, mentre ens traslladen engabiats com a corders, d'aquí cap allà i d’allà cap aquí. A vegades ens pensem que es tracta de veure món, quan potser en realitat no fem altra cosa que perdre el món de vista!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada