dilluns, 15 de setembre de 2014

Com més mar, més vela!

Un espanyol de veritat, és a dir, un que, en el seu ésser més profund, senti que haver nascut espanyol és una de les millors coses que li hagi pogut passar a la vida, admet sense problemes que hom pugui sentir-se francès i només francès, o alemany, o congolès i que se li repanpinfli tot allò que no sigui francès, o alemany, o congolès. Però aquest mateix espanyol, diem-li Elviro Lindo, que mai admetrà ser nacionalista —només és espanyol i prou, diu—, no pot entendre de cap manera que un català no se senti espanyol. Que alguns puguin manifestar aquest disbarat de sentir-se només catalans, li remou les tripes a Lindo, que tot i ser, diu, una persona molt i molt pacífica, reconeix que no sap que seria capaç de fer per treure del cap d'aquests desviacionistes una idea tan eixelebrada. Fent un esforç considerable, aquest/a gentilhome/gentildona pot admetre que un espanyol de Catalunya se senti les dues coses, és a dir, català (amb restriccions) i espanyol (sense límits). És una obvietat dir que moltes coses rares (escric aquest article abans de l'11 de setembre) poden passar durant aquest impasse inacabable que ens ha de dur a l'hora de la veritat i segur que les clavegueres de l'Estat tenen carta blanca per intentar fer esclatar el procés. Fins i tot podria ser que algun altre espavilat de barretina vella ens torni a sorprendre amb més calés amagats sota les rajoles de la plaça Sant Jaume. M'és igual, ja estic preparat per qualsevol burrada que pugui succeir, perquè res de nou del que se'm pugui explicar invalida el fet fonamental: que no em sento espanyol, ni francès, ni alemany, ni congolès: només català, per molt que li dolgui a l'amic Elviro. Aquesta és una força magnífica que ningú no em podrà mai arrabassar. I si algú vol perdre el temps tractant-me de nacionalista, separatista o qualque altre adjectiu barat, doncs que ho faci. Tant me fot allò que diguin ments empobrides per un espanyolisme ranci com un pernil de l'època colonial. I parlant de Catalunya: res de fronteres empobridores, ni grans discursos, ni banderes gegants. Vull un estat modern, social, inclusiu, internacionalista, neutral. Ni exèrcits atlantistes, ni jutges injustos, ni banquers corruptes, ni ex-polítics ben pagats i a sou de grans corporacions. Ni més ni menys que això. Res no serà fàcil i potser no sortirà a la primera, però ja no ens alimenten molles. Com sempre, en aquesta nova escomesa estarem ben sols, ho hem de saber: ni ONU, ni Europa, ni tribunals internacionals. Hem vist fins l'extenuació que no hi ha acord possible amb els descendents dels virreis i només un cop de força audaç, urnes mitjan, podrà treure'ns d'aquest dia de la marmota insuportable: fets consumats. A ningú li agrada perdre la finca: a l'Elviro Lindo, tampoc. O sigui que agafem-nos ben fort, perquè no hi haurà marinada, sinó tramuntana dura i pura: l'Estat no s'està d'hòsties i els avala la força, que no la raó, ni tampoc la història. I només hi ha una manera de governar una nau enmig d'una tempesta i amb importants vies d'aigua obertes: com més mar, més vela!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada