La
madura índia inca del Perú equatorial duu una llarga cua trenada
amb cintes de colors llampants. Passeja Rambla avall de bracet amb un
arrugat negre bantu de la Kenya equatorial, que porta barba blanca de
6 dies i, al dit, un anell d’or que pot valdre un ou o potser un
sou. Formen una parella elegant i els badocs, que sempre omplen
aquells verals, romancegen embadalits esguardant el pausat ritme dels
vells caminants sense pressa. Si els nostres amants primerencs –– això
es nota a la llegua–– fossin més
joves podrien tenir, qui sap, descendents mestissos que potser serien
negres amb aspecte indígena peruà de grans narius, o inques de pell
torrada amb els típics trets africans i el nas esclafat. Tampoc no
sabem si aprendrien primer a parlar en quítxua, o en suahili, o
directament en català o anglès. Els transports massius per avió
estan afavorint ––per primer cop a la
història–– una extraordinària barreja
de persones i races, dels quals, en alguns casos, no seríem capaços
d'ubicar-ne l'origen en un mapa. Aquesta amalgama genètica pot fer
pensar que, d'aquí a cent anys, hauran desaparegut del tot les races
humanes, tal i com fins ara les havíem conegut. Queda molt i molt
lluny tot allò dels «Altres Catalans» d'en Candel i la seva crida
vers el respecte mutu, base per la integració d'uns immigrants que
aleshores anomenàvem despectivament xarnegos. Si un català i
un murciano han tardat seixanta anys en reconèixer-se com a
iguals i també com a distints ––i
encara dura i dura la pugna identitària––,
quantes generacions no caldran abans de sentir com a nostre un
immigrant, per exemple, del Pakistan? O, dit d'una altra manera:
quantes renuncies essencials a la seva qualitat humana està disposat
a fer un pakistanès per tal que, un dia, el puguem considerar, sense
reserves, com un català més? Sigui com sigui, és ell qui ha vingut
de fora i s'haurà d'adaptar; nosaltres som a casa i no volem cedir
ni un àpex en tot allò que té a veure en la nostra identitat. La
sobrecàrrega informativa que patim ––excessiva,
a tothora, insubstancial, etc.–– ens
pot fer caure en l'error de creure que coneixem cultures del tot
alienes a la nostra. La realitat, però, ens diu que no en tenim ni
idea de com són els altres:
cada casa és un món! Tot i així, no és el mateix buscar-se
la vida en un altre indret per la curiositat humana d'ampliar
fronteres i obrir-se a noves cultures, que venir desplaçat per una
maleïda guerra o una cruel dictadura. La geografia dels pobles ha
estat històricament modelada pel drama dels refugiats, tràgiques
víctimes de la vilesa i la cobdícia: la maldat humana té mil cares
i viu entre nosaltres. La vella idea de l'illa d'Utopia de Thomas
More, o dels racionalistes, amb Descartes al cap davant, que
sostenien que la raó s'acabarà imposant en les relacions humanes,
no deixa de ser una molt llunyana esperança. De moment, la vella
deessa Europa, bressol d'idees d'igualtat, llibertat i lliure
circulació de idees i persones, es troba a la defensiva i atemorida
enfront d'aquest nou paradigma de societat híper-complexa que
tendeix a cruspir-se el passat, com el voraç Chronos d'en Goya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada