dimecres, 15 de juny de 2016

Cada casa és un món

La madura índia inca del Perú equatorial duu una llarga cua trenada amb cintes de colors llampants. Passeja Rambla avall de bracet amb un arrugat negre bantu de la Kenya equatorial, que porta barba blanca de 6 dies i, al dit, un anell d’or que pot valdre un ou o potser un sou. Formen una parella elegant i els badocs, que sempre omplen aquells verals, romancegen embadalits esguardant el pausat ritme dels vells caminants sense pressa. Si els nostres amants primerencs –– això es nota a la llegua–– fossin més joves podrien tenir, qui sap, descendents mestissos que potser serien negres amb aspecte indígena peruà de grans narius, o inques de pell torrada amb els típics trets africans i el nas esclafat. Tampoc no sabem si aprendrien primer a parlar en quítxua, o en suahili, o directament en català o anglès. Els transports massius per avió estan afavorint ––per primer cop a la història–– una extraordinària barreja de persones i races, dels quals, en alguns casos, no seríem capaços d'ubicar-ne l'origen en un mapa. Aquesta amalgama genètica pot fer pensar que, d'aquí a cent anys, hauran desaparegut del tot les races humanes, tal i com fins ara les havíem conegut. Queda molt i molt lluny tot allò dels «Altres Catalans» d'en Candel i la seva crida vers el respecte mutu, base per la integració d'uns immigrants que aleshores anomenàvem despectivament xarnegos. Si un català i un murciano han tardat seixanta anys en reconèixer-se com a iguals i també com a distints ––i encara dura i dura la pugna identitària––, quantes generacions no caldran abans de sentir com a nostre un immigrant, per exemple, del Pakistan? O, dit d'una altra manera: quantes renuncies essencials a la seva qualitat humana està disposat a fer un pakistanès per tal que, un dia, el puguem considerar, sense reserves, com un català més? Sigui com sigui, és ell qui ha vingut de fora i s'haurà d'adaptar; nosaltres som a casa i no volem cedir ni un àpex en tot allò que té a veure en la nostra identitat. La sobrecàrrega informativa que patim ––excessiva, a tothora, insubstancial, etc.–– ens pot fer caure en l'error de creure que coneixem cultures del tot alienes a la nostra. La realitat, però, ens diu que no en tenim ni idea de com són els altres: cada casa és un món! Tot i així, no és el mateix buscar-se la vida en un altre indret per la curiositat humana d'ampliar fronteres i obrir-se a noves cultures, que venir desplaçat per una maleïda guerra o una cruel dictadura. La geografia dels pobles ha estat històricament modelada pel drama dels refugiats, tràgiques víctimes de la vilesa i la cobdícia: la maldat humana té mil cares i viu entre nosaltres. La vella idea de l'illa d'Utopia de Thomas More, o dels racionalistes, amb Descartes al cap davant, que sostenien que la raó s'acabarà imposant en les relacions humanes, no deixa de ser una molt llunyana esperança. De moment, la vella deessa Europa, bressol d'idees d'igualtat, llibertat i lliure circulació de idees i persones, es troba a la defensiva i atemorida enfront d'aquest nou paradigma de societat híper-complexa que tendeix a cruspir-se el passat, com el voraç Chronos d'en Goya.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada