Avui, aprofitant que era a Madrid per gaudir de la fantàstica exposició que la Thyssen dedica al fascinant pintor francès Balthasar Klossowski de Rola (1908-2001), més conegut per Balthus, he anat a la sessió de tarda del judici/farsa del Suprem... Va ser com un rampell: no podia no anar-hi, passant de tot i estant tant a la vora! El Suprem viu en un edifici/mole, típic d’aquells que tenen el poder: aquella atribució que, si cal, no té mandra en fer servir la força extrema. L’exèrcit, la policia, la banca, l'estat sencer: tothom està a les seves ordres. Això a Catalunya ho oblidem amb massa facilitat! A Madrid se’n veuen molts d’aquests palaus baluernes que tenen uns quants segles: n’hi han a dotzenes! Els diners colonials que arribaven (i arriben) cada any, es fan notar. I a tots ells hi viuen formiguers de servidors de l’estat que, bàsicament, vigilen que dues coses no es trenquin: España i el seu lloc de treball. Com és que un estat, teòricament descentralitzat, manté una estructura central de centenars de milers de funcionaris, en molts casos dedicats a no se sap què? Tornem-hi: és el poder! L’aire que desprèn la seu del Suprem, és una barreja entre monacal i rococó: es nota que abans era un convent. Per fora, jardins austers i unes rengleres inacabables de finestres cegues, vigilades per centenars de policies que es passen el dia mirant l’hora de plegar. Per dins, llargs passadissos laberíntics, escales de marbre blanc, baranes de ferro forjat i passamans de fusta gastada. Controls i més controls de policia. Requisada de mòbil. Primera sorpresa: poc públic i familiars, potser una trentena, entre els quals, tres o quatre observadors estrangers que crec que treballen per algun organisme internacional... Sento parlar anglès i alemany. Ens fan esperar una bona estona en front de la galeria dels passos perduts: grans columnes daurades, marbres de colors al terra, làmpades farcides de llàgrimes i càmeres de vigilància arreu. Un claustre interior amb grans magnòlies i xiprers. Em recorda les esplèndides basíliques i claustres de Palerm, però aquí està tot com una mica descuidat, rònec, revellit. Si observeu les cares del injustos jutges que veiem per TV., vassalls del poder de torn, entendreu que vull dir. La voz de su amo. Algunes parets folrades de roure esquarterat: no hi aniria malament una bona envernissada... I aquest aspecte una mica negligit em sorprèn, perquè la capital de l’estat està, en línies generals, molt ben arranjada i arreu es veuen molts i molts calerons enganxats a la ciutat per cuidar la seva imatge! Mentre esperem per entrar, parlo uns minuts amb quatre joves i simpàtics estudiants de Dret de la Universitat Complutense de Madrid (també entenc i parlo bé el español: ai las!) i els explico una mica la meva visió del judici infame i de la presó preventiva associada, emmarcada en un sonor: "A por ellos!" Escoltem atents i diuen que és la primera vegada que «un catalán» els manifesta de primera mà allò que pensa. I reconeixen, sense embuts que no tenen cap informació fiable de tot allò que passa a Catalunya. Qui ho tenia que dir: en ple segle XXI !!! Els historiadors en diran el segle de la desinformació! Un dels estudiants em pregunta incrèdul: «Pero de verdad cree usted que Cataluña no és España?» I jo que li responc: «España se ha apropiado de Cataluña, que no es lo mismo! Os habeis parado a pensar porqué hablamos una lengua distinta a la vuestra?» I s’han mirat entre ells tot dient sense paraules: este tio nos está liando de mala manera!! Ens fan passar pel mig d’una llarga doble filera de dotzenes de policies de paisà, que et despullen amb la mirada, fins que finalment entrem a la gran sala de plens. Tothom està ja col·locat i només faltem nosaltres, familiars i públic, enviats a les bancades dels fons de la sala. La primera impressió, to just entrant, és desconcertant: l’educat del Marxena, acomboiat dels palmeros que l’acompanyen, va donant ordres. Venga, por favor, siéntense i guarden silencio, mentre els nostres presoners giren el cap, esperançats de trobar una cara amiga entre els assistents d’avui. Petons i abraçades llençades al vent amb gestos plens de significat i amor, enmig d’un petit rebombori, frustrat per la manca de contacte físic, malgrat la poca distància entre uns i altres... I què dir doncs de la part pròpiament jurídica del lamentable i venjatiu auto-sagramental, causa especial 20907? Doncs una avorrida impostura, a mig camí entre la pantomima i el teatre de l’absurd, que de seguida deriva en una molt real tragicomèdia, farcida de policies poc preparats i vells jutges avorrits i plens de desídia que escolten adormiscats els romanços i camàndules del guàrdies civils ensinistrats. Una espècie d’uixer senyora té el control de la porta i de l’aigua: que ningú no es quedi amb la boca seca. Du a les mans una llibreta gastada i plena de papers on té anotats els noms dels testimonis: « A ver, por favor, que pase fulanito». Es evident que el guió previsible conté un epíleg ja escrit: alea iacta est. Després d’una bona estona de tortura mental insofrible en forma preguntes sense sentit i respostes barroeres, sentim la veu del boss dient allò que se suspèn la sessió fins l’endemà. Aleshores venen uns moments inesperats: els presos s’aixequen de les seves bancades i s’acosten als familiars i amics. Petons i abraçades amb una barana de corda pel mig, mentre desfilen lentament cap a la sortida. Res: dos o tres minuts molt intensos! La policia no té més remei que fer una mica els ulls grossos perquè els nostres presos passen pel davant nostre, a tocar. I es deixen tocar i els toquem, els abracem! Aquests insospitats moments finals amb tanta proximitat i contacte són molt i molt emotius! Tots tenen un aspecte físic demacrat, exceptuant, potser, en Junqueres: la presó menja molt. La Forcadell feta pols. El Turull ullerós. El Cuixart, animós, encara que no pot dissimular l’emprenyada que du a sobre. El Jordi Sánchez, envellit. Alguns amb llàgrimes als ulls que arriben molt endins del cor. En fi, un desastre sense pal·liatius. J’acusse, com Zola: això és una venjança plena de ressentiment! He pogut saludar, encaixant les mans, a quasi tots: amb la mirada còmplice agraeixen sincerament el suport que intentem fer-los arribar. Una injustícia indiscutible plena d’arbitrarietat flota a l'ambient. Es fa molt evident aquest contrast entre els carcellers i els presoners cara a cara... Finalment els guardes fan sortir a tots i totes i els constrenyen a anar de pressa: la cel·les esperen i la nit serà freda i curta. En fi, jo, tot i tenir tota la llibertat del món i que dormiré a l’hotel, també he sortit fet pols. No m’havia sentit mai tan proper a persones i famílies que, personalment, no coneixia! Moltes ganes de dir en veu alta: ei policies, jutges, aquests són els meus representants legals. Jo els he votat: empresoneu-me també a mi, que estic d’acord en marxar d’aquesta metròpoli dominant i colonialista... Però la parafernàlia judicial m’acollona i no dic res. No dic res! En aquests moments envejo la valentia i dignitat de la Boya i el Baños: van fer valdre la seva dignitat per damunt de la teatralitat i el poder de les pistoles i les togues!! Després, en sortir, parlo un moment amb el periodista Quico Sallés i li comento que he sortit molt tocat, tot i estar només dues hores escoltant bestieses molt greus. Ell em diu que porta setmanes a Madrid i es menja totes les hores, totes les sessions, tots els marrons. I cada dia que passa veu més injust el tracte inhumà que reben els presoners, les famílies i, en menor grau tots plegats... Al carrer saludo també al conseller Carles Mundó, que és un tros de pa: Salut i República, conseller. Gràcies amic, salut! I per acabar, estimats amics lectors, un prec, un desig: encara queden dies, agafeu l’AVE i aneu un dia al Suprem, una experiència anímica important i un suport magnífic per ja sabeu qui! Joan Miró potser diria avui que som l’esperança del condemnat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada