La fortuna és dels atrevits!

El meu primer amor tenia vuit anys quan jo en tenia nou. Sortíem de l’escola agafats de la maneta i ens miràvem els ulls plens de tendresa. Les carteres de cuiro a l’esquena i els companys d’escola, juganers, que se'n fotien del nostre amor innocent. Ens era ben bé igual el que diguessin de nosaltres. La nina duia unes trenes negres lligades amb llaços de colors i era, per a mi, la noia més bonica de l’univers i jo, per ella, segur, l’home infantil més eixerit del poble, o sigui, del món sencer. Durant aquella petita estona, a la sortida de l'escola, quan l’acompanyava fins a casa seva, res, uns centenars de metres, fèiem desaparèixer l'univers sencer del nostre entorn i no vèiem res que no fossin estrelles imaginàries que ens feien pessigolles a la panxa. Érem feliços: ens pensàvem que allò duraria per sempre!! De sobte, però, d’un dia per l’altra, se’n va anar a viure a ciutat i ja no l’he vist mai més. Ni en somnis! A vegades –i no solament a la infància– caiem en l’error de pensar que els bons moments de la nostra vida seran diüturns, quan habitualment és tot el contrari: la nostra vida és canviant, versàtil, mudable. Avui dia sembla que sigui obligatori ser feliç i si no ho aconsegueixes és que ets burro. Consumeix i ja està, home: és així de senzill! A tothora som bombardejats amb missatges fraudulents que volen fer-nos creure que, per exemple, comprar-se un cotxe últim model, o posar-se al melic aquell perfum irresistible i caríssim, pot apropar-nos a una certa mena de felicitat personal, cosa del tot incerta, per no dir directament falsa. Cada vegada tinc més clar que aquesta entelèquia anomenada felicitat no és sinó la unió de petits moments afortunats, on pot semblar que la vida alenteixi el seu ritme i hom pugui ser i, no només estar. Els professors de matemàtiques estem avesats a explicar als nostres alumnes que una integral –a grans trets, i no m’hi poseu gaires pegues, sisplau– ve a ser com una suma infinita de petites quantitats, anomenades infinitèsims, que, en certes condicions, fins i tot podem acotar i trobar-ne el valor quasi exacte. M’agrada fer una extrapolació d’aquesta idea matemàtica al món de les persones i pensar que, si som capaços d’anar sumant, d’anar integrant en la nostra vida aquells petitíssims quefers quotidians que ens omplen de joia i ens fan pensar en positiu, potser aleshores podrem tenir la fortuna d’aproximar el nostre ànim a un cert grau de ventura, benestar, felicitat. No dic d’obviar les coses importants i gruixudes que al llarg del nostre recorregut vital fan tremolar la terra sota els nostres peus. No. Només proposo deixar enrere amb celeritat les rutines esgotadores, les companyies tòxiques, les hores difícils i valorar en grau extrem i guardar en el calaix de la memòria més preuada una colla aclaparadora de petits elements que, moment a moment, tramen la vida sencera: un somriure ple de tendresa, una conversa amable, una visió que ens commou, la lectura d’unes pàgines intel·ligents, els lladrucs amicals del nostre ca. I també ajuda, per què no dir-ho, entretenir-se en allò que sembla banal, deixar-se portar i fer que els nostres sentits engoleixin les meravelles de la terra que ens acull: l’arbre tardoral de fulla daurada, el sol rere el turons, el cant d’un ocell, el so de la pluja. La fortuna és dels atrevits!