divendres, 16 de juny de 2017

Massa bo vol dir ruc!

De tant en tant, dins d’aquesta secció de l’«Adagi», dedico algun dels meus articles a analitzar, des del meu punt de vista, l’actual situació política catalana/espanyola: i és que encara som espanyols! És innegable que, es miri com es miri, hem avançat molt en la normalització d’un conflicte que fa segles que està enquistat. Tothom parla ara de referèndum si, referèndum no, però al cap i a la fi, de referèndum. No hi ha res pitjor que un conflicte social soterrat, que el poder central pretén ignorar. Com si no existís cap problema i que, tal vegada, el pas del temps ho dissoldrà per si sol. Aquesta és la hipòtesi del Mariano, i, no ens enganyem, de la majoria de polítics espanyols de tots els colors. Al segle XX va fer furor allò d’«Una, grande y libre» falangista, que dura fins als nostres dies, encara que ara disfressat de democràcia parlamentària. Això vol dir que les minories (els catalans, per exemple) no tenen res a pelar en les seves capricioses, absurdes i centenàries reivindicacions sobiranistes. Dia rere dia, constatem l’incapacitat d’Espanya de generar un projecte polític creïble que engresqui al personal. L’última troballa de les ments pensants de la Moncloa ha estat convertir el problema català en la carpeta catalana. Nosaltres, que volem ser una nació i hem esdevingut una carpeta! Una carpeta: ja era hora! I és que massa bo vol dir ruc! Cómo tenemos la carpeta hoy, virreina dialogante? Catalunya, Sra. Soraya, vol fer un pas més enllà d’allò que ja pretenia l’Estatut de Núria del 32 i ha posat la directa; prou almoines! Ha arribat l’hora de trobar el nostre propi espai polític, social i econòmic a l’Europa del capital. Sra. Virreina, ja pot tornar a la capital i dir-li al gallec que una majoria aclaparadora del poble català ha decidit posar la directa. Ha arribat l’hora de comptar-nos i veure si en som prou per, democràticament, fotre el camp d’aquesta España centralista, insolidària i estressada amb Catalunya, de la qual en depèn, per desgràcia seva (i nostra). Prou menyspreus, insults, espoli, sotmetiment, menysteniment (ninguneo, en diuen ells). En els darrers temps i durant les seves curtes, repetides i vàcues estances a la capital catalana, Sra. Virreina, la societat catalana –pillos i millos a banda– ha ignorat la seva insubstancial presència. Quin mal regust de boca deu tenir: això de sentir en pròpia pell la força destructiva d’alguns d’aquests adjectius, com ara ninguneo, fa mal, eh... La matraca, en diu vostè. Nosaltres, de petits, el xerric-xerrac o la matraca la fèiem servir per matar, figuradament, jueus, a força de fotre molt soroll. «L’independentisme és un martell que colpeja, una molèstia sonora, una broma pesada, una insistència inoportuna que la fa enfadar. En definitiva, som uns torracollons a qui cal fer callar.» –Salvador Cardús dixit. Ai, Sra. Vice, vostè és molt llenguda: això sí que ho té. No s’està de dir el que pensa i, molts, li ho agraïm; el seu desvergonyiment verbal ens ajuda molt i molt, a entendre quin tipus de solucions proposa pel problema catalán. A veure si un dia d’aquests, i per evitar que els catalans votem, ens tindrà preparades les xurriaques que, aplicades en proporció, entendreixen els caràcters més rebecs. Sí, té raó, senyora: a voltes els catalans semblem mesells com un ase, però no se’n fiï; som igual de tossuts que els rucs, i això sí que és difícil de vèncer.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada