Avui en dia, tothom vol ser català. Tots aquells que no sabríem ser altra cosa que catalans, trobem estranya aquesta vella polèmica. Ser català és una cosa tant important que n’hi ha molts que, amb fervor patriota, repeteixen a tothom que vulgui escoltar-los allò tant fals de «Yo soy catalán». Jo, si em permeteu, ho trobo una bajanada categòrica. Ser o no ser: català! Enlloc més del món passa cosa semblant. Per què diuen ser catalans, si mai no han mostrat cap mínima curiositat per la nostra història, les nostres costums, la nostra llengua i ni tan sol intueixen a encertat amb el significat del mot tarannà, que tanta falta els hi faria? Però, alerta, no parlo dels nascuts aquí o fora, sinó de tot un important col·lectiu que no vol ser català. No passa res. Si mirem el nostre entorn, veurem que hi ha gent nascuda aquí, que se’ls en fot del tot allò que faci pudor de català i a l’inrevés, gent nascuda a les antípodes que estimen aquesta terra com pocs. No sé perquè no s’accepta d’una vegada aquesta premissa elemental: catalana és tota aquella persona que vol ser-ho. I ja està! No cal repetir sempre el mateix mantra impostor: «Tothom que viu i treballa aquí, és català» No senyor: no hi estic gens d’acord! És allò tan absurd de primar la quantitat per damunt la qualitat. Si, per circumstàncies diverses, hagués d’anar a viure a Suïssa o a Còrsega, és evident que no passaria automàticament a ser suís o cors, a menys que volgués fer meva la seva cultura, estimar la seva llengua i voler ser un d’ells. Però si hom no vol entrar en aquest joc cultural, no hi ha res a dir. A efectes pràctics incloem tothom al cens electoral, o sumem el còmput del padró municipal, però res més. Hi ha malaguenys que porten seixanta anys vivint aquí i no per això han deixat mai de ser andalusos. Ep, i a mucha honra. No estic posant a cap poble per damunt d’un altre, però tampoc per sota. Per això no entenc aquesta mania, estesa últimament per polítics i periodistes inclusius i agressius, de voler fer català a tothom, encara que no se’n tingui ganes. Potser és que ser-ho dóna una sèrie d’avantatges, per a mi desconegudes, encara que si som francs veurem que més aviat és el contrari. Es tracta de fer català a tothom perquè així, ser català, ja no sigui una qualitat diferencial: tots espanyols i punt. Només cal sentir alguns diputats del nostre Parlament parlant sempre que poden –tot fent escarni del català–, en l’idioma dels que ells consideren el seu únic país! Ser d’una cultura que es troba en ple procés d’assimilació i anorreament pel supremacisme (inconfessable) d’una altra cultura expansiva i numèricament més abundosa, no és fàcil. Tot el dia t’has de fer valdre i donar raons que les altres llengües i cultures donen per descomptades. Quan corres món i has d’ensenyar el passaport espanyol, costa déu i sa mare (la mare del ous!) explicar que sí, que el teu passaport és espanyol, però, tal com diria Pau Casals, provisionalment! És un exercici esgotador, però, pedagògicament, imprescindible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada