dijous, 15 de desembre de 2011

L'amor no té preu, ni a plaça en venen!

Pels pèls tinc temps d’agafar el tram d’última hora: i allà l’he vist. Sí, amics, he vist avui un àngel d’ulls blaus i vull relatar-vos el torbament que m’ha causat la seva visió. Ei, no sóc creient jo, eh; ho juro per Déu! Però avui he vist un àngel immaculat de faccions harmòniques i cabells rossos llargs fins la cintura. Si vosaltres l’haguéssiu vist, també hauríeu caigut embadalits com jo. És una visió d’aquelles que, molt de tant en tant, dóna sentit a la nostra avorrida existència: la bellesa de viure. Impossible d’oblidar. No m’és possible dir-vos amb quina de les seves gràcies em quedaria. Amb totes alhora, suposo. El mòbil de la poma guardat en un compartiment especial enganxat a la màniga. Auriculars potents a les orelles fent de cuirassa protectora de mirades impertinents com la meva. Els seus llavis de mel del paradís movent-se al ritme d’una música que no sé: unes dents blanques s’endevinen ben posades. La mirada d’ulls francs perduda en la intimitat dels seus pensaments. Les dones del comboi també miren encuriosides: no n’hi ha per a menys! Samarreta blau cel de punt, molt ajustada i bastant transparent. A sota, visibles i exagerats sostenidors de blonda negra que intenten fer la seva feina presonera. Una petita perla enganxada al nas dóna peu a un innocent joc rebel. Una ploma negra i vermella penja d’una arracada de plata. Duu el meu àngel una samarreta que dibuixa geografies de territoris on hi floreix el desig i l’amor. Texans de marca, ajustats i plens de flors, estripats i descolorits: les butxaques de davant i darrera plenes de cremalleres metàl·liques que podrien ser fictícies i no dur enlloc. Cames molt ben fetes acabades amb Naikis blanques per els peus. Un pandero d’aquells que agraden: rodó, concís, suggeridor. Extremada. Espectacular. Esvelta. Exquisida. Educada. Excitant. Exclusiva. Elegant. Estudiant. Carpeta negra i blava de la UB. Qui té fam somia truites! Tota harmonia. Tota proporció. Tota encanteri. La dona d’or que cercava Leonardo i que busquem tots aquells que estimem la bellesa de l’infinit. Per un cop em posaré de genolls i demanaré als Déus una il·lusió, una passió obscura: somiar-la cada nit per saber-ne l’olor. Gràcies bonica per somriure. Per existir en el meu temps. Les deesses del passat ja no importen. Ara ets tu qui omples el camí de goig. Gràcies per la forma i el fons. Per la màgia i la fantasia d’un clarobscur a l’albada. Gràcies per una pell de primavera que palpita sota aquests texans farcits de magnòlies brodades de blanc. Per moure’t com ho fas al ritme d’aquesta música ignota i silenciosa. Per aquests ulls somiadors d’un univers ple de joc i atzar. Gràcies per agafar el mateix tram que jo. Abans de perdre’t de vista, ja et somio. Si tu volguessis amor... Ah, on vas?! Ja baixes? Tan aviat? Adéu bella amada. Espera’t..., espera’t, que jo també surto! Tens un moment dolceta? Em dic Pau. Tens pressa fantasia? Si? Oh, llàstima! No et fa res que t’acompanyi un trosset, oi bonica? De fet, veig que anem en la mateixa direcció... Tot això i més li diria al meu àngel si fos valent. Si fos valent! Que no ho soc. Que no ho soc! Ai l’amor!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada