Són les vuit del matí i un estol de
quinze o vint cigonyes donen voltes sobre el cel de Barcelona. Potser
vénen del delta del Roïna i van cap a l’estany d’Ivars. O
potser el seu destí és més llunyà: els minarets de Mauritània o
els aiguamolls de Costa d’Ivori. Vés a saber d’on vénen i on
van! La gent de ciutat no mira mai el cel i ningú no les veu passar.
Això de mirar enlaire només ho fan els sonats i els pagesos. I
també algun turista! A ciutat no hi ha temps per aquestes foteses.
Tot i així, si algú veiés volar les aus, tampoc no sabria
distingir-les –quan menys analfabets, més ignorància!– i diria:
«mira quins ocells tan grossos». Avui el sol s’ha fet l’amo del
cel en poca estona i ha engegat la vida a la ciutat. És ben d’hora
i el jove delegat de la caixa ja està emprenyat com una mona. I és
que no hi ha dret, home! Un dia més s’ha d’enfrontar amb el
borratxo que fa dies que dorm al caixer de l’agència i el destorba
a l’hora d’obrir la porta de l’oficina. I quina pudor, hòstia!
Brut, esparracat, encartonat, llardós, amb una ressaca de mil
dimonis, no vol sortir del caixer automàtic ni amb fum de sabatots.
Sempre la mateixa música: ja en té els collons ben plens! L’home
rodamón surt disparat al carrer quan comprova que avui el
responsable de LKXA ha trucat als mossos. Si arriben i el pesquen a
dins, acabarà a la dutxa dels serveis socials i això sí que el
neguiteja: no en vol ni sentir a parlar de l’aigua, i molt menys
del sabó! Quina merda! Un enginy articulat, andròmina súper
mercantil de l’ESCLAT, li fa de tartana: és la seva eina de
treball. A dins, una mica de tot: ferros, cables, una tele
desbaratada, ampolles, llonguets secs com una pedra. Què sé jo! Un
cartró retolat i lligat amb filferro dóna constància de la feina
del conductor: “POETA del no RES”. Un altre lletraferit que ha
perdut la xaveta! Dalt del carro, un espectacular radiocasset lligat
amb una cadena escup a tota pastilla l’”Each word's a beat of my
heart”, d’en Willy DeVille. Veu que m’agrada la música que
sona i em fa l’ullet mentre somriu i m’ensenya unes dents negres
com el cul d’una guineu. Li torno l’afalac. Sóc educat!
Mentrestant, sota les rodes del carretó, el gos petaner secall que
l’acompanya fa veure que tot allò de la poesia i les balades de
rock no va amb ell. Segur que si un dia pogués triar la música li
diria al seu amo: – Amo, amo, posa’m allò que tant m’agrada
del “Duetto buffo de due gatti”, d’en Rossini i les Caballè,
miaaaauuu! miaaaauuu! marramiau! – i només de pensar-hi remena la
cua i es posa calent. El ca està content i malgrat que, a gos flac
tot són puces, no li falta de res i és feliç: el seu amo donaria
la vida per ell. En just retorn, el gos mai no canviaria d’amo.
Fidelitat és la paraula. S’aturen a la font de la cantonada per
fer les ablucions matinals. Bé, de fet, el gos beu aigua, mentre
l’home desclassat alleuja la bufeta i pixa descarat, enfocant una
mànega extraordinària cap una senyora que potser anava a missa de
vuit i que se’l mira escandalitzada. El cas és que la pobra dona
ha hagut d’agafar embranzida per no ser esquitxada per la deu per
on brolla un riu fumejant de vi i cervesa destil·lats. L’home brut
del gos brut passarà el dia treballant a la seva manera: remenant
contenidors plens de brossa, detritus, merda i ferum. Quan es faci
fosc els dos tornaran cap a casa. Paga LKXA!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada