dilluns, 15 d’octubre del 2012

A gos flac, tot són puces

Són les vuit del matí i un estol de quinze o vint cigonyes donen voltes sobre el cel de Barcelona. Potser vénen del delta del Roïna i van cap a l’estany d’Ivars. O potser el seu destí és més llunyà: els minarets de Mauritània o els aiguamolls de Costa d’Ivori. Vés a saber d’on vénen i on van! La gent de ciutat no mira mai el cel i ningú no les veu passar. Això de mirar enlaire només ho fan els sonats i els pagesos. I també algun turista! A ciutat no hi ha temps per aquestes foteses. Tot i així, si algú veiés volar les aus, tampoc no sabria distingir-les –quan menys analfabets, més ignorància!– i diria: «mira quins ocells tan grossos». Avui el sol s’ha fet l’amo del cel en poca estona i ha engegat la vida a la ciutat. És ben d’hora i el jove delegat de la caixa ja està emprenyat com una mona. I és que no hi ha dret, home! Un dia més s’ha d’enfrontar amb el borratxo que fa dies que dorm al caixer de l’agència i el destorba a l’hora d’obrir la porta de l’oficina. I quina pudor, hòstia! Brut, esparracat, encartonat, llardós, amb una ressaca de mil dimonis, no vol sortir del caixer automàtic ni amb fum de sabatots. Sempre la mateixa música: ja en té els collons ben plens! L’home rodamón surt disparat al carrer quan comprova que avui el responsable de LKXA ha trucat als mossos. Si arriben i el pesquen a dins, acabarà a la dutxa dels serveis socials i això sí que el neguiteja: no en vol ni sentir a parlar de l’aigua, i molt menys del sabó! Quina merda! Un enginy articulat, andròmina súper mercantil de l’ESCLAT, li fa de tartana: és la seva eina de treball. A dins, una mica de tot: ferros, cables, una tele desbaratada, ampolles, llonguets secs com una pedra. Què sé jo! Un cartró retolat i lligat amb filferro dóna constància de la feina del conductor: “POETA del no RES”. Un altre lletraferit que ha perdut la xaveta! Dalt del carro, un espectacular radiocasset lligat amb una cadena escup a tota pastilla l’”Each word's a beat of my heart”, d’en Willy DeVille. Veu que m’agrada la música que sona i em fa l’ullet mentre somriu i m’ensenya unes dents negres com el cul d’una guineu. Li torno l’afalac. Sóc educat! Mentrestant, sota les rodes del carretó, el gos petaner secall que l’acompanya fa veure que tot allò de la poesia i les balades de rock no va amb ell. Segur que si un dia pogués triar la música li diria al seu amo: – Amo, amo, posa’m allò que tant m’agrada del “Duetto buffo de due gatti”, d’en Rossini i les Caballè, miaaaauuu! miaaaauuu! marramiau! – i només de pensar-hi remena la cua i es posa calent. El ca està content i malgrat que, a gos flac tot són puces, no li falta de res i és feliç: el seu amo donaria la vida per ell. En just retorn, el gos mai no canviaria d’amo. Fidelitat és la paraula. S’aturen a la font de la cantonada per fer les ablucions matinals. Bé, de fet, el gos beu aigua, mentre l’home desclassat alleuja la bufeta i pixa descarat, enfocant una mànega extraordinària cap una senyora que potser anava a missa de vuit i que se’l mira escandalitzada. El cas és que la pobra dona ha hagut d’agafar embranzida per no ser esquitxada per la deu per on brolla un riu fumejant de vi i cervesa destil·lats. L’home brut del gos brut passarà el dia treballant a la seva manera: remenant contenidors plens de brossa, detritus, merda i ferum. Quan es faci fosc els dos tornaran cap a casa. Paga LKXA!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada