dissabte, 15 de març de 2014

No tinguiis por, que jo tremolo!

No tinguis por, que jo tremolo! Un conductor anònim prem el botó verd del comandament a distància i envia un senyal de freqüència prefixada a l’estació de control. De resultes d’aquesta excitació magnètica, el mecanisme receptor del circuit ha fet arribar un impuls elèctric al relé, que, al seu torn, ha activat electrònicament el motoret que conté l’engranatge que s’encasta a la cremallera que dirigeix el moviment de desplaçament, per elevació vertical i plegament del pla de la porta. Aquesta, majestuosa, eleva els seus dos quintars de pes, fins que l’angle díedre que formen els seus dos plans d’acer arriba a la seva mínima expressió, moment en què s’atura de cop, tot fent un cleck metàl·lic, vigorós, incontestable. Tot ha anat sobre rodes perquè, en pocs segons, la porta, oberta de bat a bat, queda penjada pel damunt del cap dels vianants, que ens afanyem a creuar la curta distància que abasta el llindar de la porta, no fos cas. De seguida surt del garatge un vehicle negre, car, lluent, que es planta desafiant damunt la vorera. Darrera els vidres fumats del carruatge s’hi endevina la silueta d’un conductor anònim que, amb un cigar a la boca, ulleres de sol i cara de pocs amics, insinua un cap molt petit i la butxaca ben plena. Vet aquí que l’home poca pena obre la porta del vehicle d’on surt una bèstia negra magnífica, ca de bona planta, orgull de gos, raça prohibida. Pel carrer de la ciutat la bèstia solta i excitada campa uns minuts al seu aire, aixeca la pota a cada pas, estripa les flors d’un parterre municipal, defeca on li sembla. L’amo incívic s’ho mira des de dins el cotxe, displicent, a mitja distància, complagut de que la fera ferotge i sense morrió faci el que li doni la gana. Ningú no serà tan burro de dir-li res. Pobre d’ell! El ca borda tot allò que si li posa pel davant i fa grunys d’amenaces incertes, ensenya les dents esmolades i, en un gest ancestral, esgarrapa el terra per afilar les urpes. Alguns gossos no han tingut massa sort amb els amos que l’atzar els ha assignat. Jo, si hagués de triar, escolliria el quadrúpede, que potser encara podria reeducar. L’altre, l’animal perillós, el de dues potes, ja no té arreglo i millor canviar de vorera si te’l trobes de cara. També, en honor a la veritat, s’ha de dir que molta gent sí que aplega la femta que excreten els seus gossos i la dipositen curosament allà on pertoca. Fins i tot n’he vist que, amb kleenex, eixuguen el cul del seu gos amb tota delicadesa. Potser, però, ves tu a saber, més d’una d’aquestes belles persones, tindria molts més escrúpols per netejar el pare o la mare malalts. No tinguis por, que jo tremolo!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada