Diuen que el català se’ns mora d’inanició com un vell xaruc. De desídia. D’oblit. Als anys seixanta tothom parlava en català i ningú no el sabia escriure: transmissió oral a través dels pares i els amics. L'administració, la governança i els càstigs anaven a banda i eren exclusivament en espanyol. Escola i universitat en castellà. Ara els joves entenen el català i el saben escriure –han anat a l’escola catalana– , tot i que una gran majoria viu quasi sempre en espanyol. Aleshores ningú no parlava en castellà als nouvinguts. Érem respectuosos: amb nosaltres, i amb ells. La primera vegada que em vaig atrevir a escriure alguna cosa en català –tot i fent moltes faltes d’ortografia–, ja tenia més de vint anys. Aquesta collonada del bilingüisme i tots aquells que ho defensen s’estan sortint amb la seva sense gaires dificultats. Ens perd la deixadesa. Ningú no ens obliga a parlar espanyol: és pur servilisme. Ho fem dòcils i de bon grat. Som així de mesells. Tot plegat s’assembla a un complexe d’inferioritat que té el dominat respecte al dominant. O potser duem molt arrelat una mena de síndrome d'Estocolm. Ja sabeu: un estat psicològic en què la víctima retinguda contra la seva pròpia voluntat, desenvolupa una relació de complicitat amb el seu segrestador. Els que a Catalunya parlem sempre en català, comencem a ser residuals: una minoria. La cultura (o incultura) dominant s’imposa. També ens ha fet molt de mal la nul·la integració en el nostre mode de viure de la potent migració sud-americana i marroquina. Cap interès envers la nostra cultura. Potser tampoc per la seva. Però és que nosaltres ens hi adrecem en castellà! Els que se’n van a viure a França o a Alemanya, aprenen el nou idioma de seguida, sinó ni troben feina i esdevenen marginats. A Catalunya, no: de seguida comproven que poden parlar sempre en espanyol i cap problema. Al contrari, nosaltres els hi posem en safata, canviant d’idioma a la mínima. A Vilafranca aquest fet és molt corrent, sobretot en el comerç! Abans ho deia: desgana i mandra per la nostra llengua, per la nostra cultura. Sí, sí, ja sé; vosaltres que llegiu el 3d8 formeu part d’una elit culta i no entreu en aquests paranys que plantejo, però les coses són així i no m’invento re. Quedarem una minoria irreductible defensant la llengua com a senyera d’una manera de fer i ser. De tota manera, tampoc no és un problema només nostre. També els hi passarà als francesos, als italians, als espanyols i tutti quanti. D’una altra manera, però també acabaran en franca minoria. Diuen prestigiosos semiòlegs, com el gran Umberto Eco, que la globalització ens limitarà a unes poques megallengues comunes. Ja està passant. Quasi. Aviat només quedaran potser el xinés i l’anglès. I també subsistiran milers de llengües només d’us intern entre comunitats. No entenc aquesta histèria d’ara de que el català es perd: sempre ha estat una llengua minoritària i amb la globalització, encara més. Ni Felip V, ni el franquisme se’n van sortir! Potser sí que ho farà internet. Però repeteixo: i què, si som pocs? És el món canviant que ens ha tocat viure. Això no vol dir que no ens hàgim de rebel·lar contra l’estupidesa humana. Ara mateix agafo l’ascensor d’un pàrquing de Barcelona i sento la veu inevitable: «Cerrando puerta». Ostimeta, quantes collonades quotidianes haurem encara de suportar! També passa en moltes consultes telefòniques d’empreses catalanes. «Si vol ser atès en català, premi 1!» Doncs no: en català per defecte i, si de cas, que premi un dígit qui vulgui ser atès en d’altres idiomes. I és que, a la meva edat, ja no tinc ganes de ficar-me la llengua al cul! A Catalunya, en català: sempre i amb tothom...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada