dissabte, 20 d’abril del 2019

Males merdes t'ofeguin!

Fa pocs dies llegeixo al Nacional una excel·lent col·laboració de Marc Pons titulada «Males merdes t’ofeguin». Parla del clima de pànic en què, al segle XVI, vivien les corts espanyoles, permanentment assetjades per uns suposats episodis de màgia negra, orquestrats per bruixes i bruixots catalans, amb un gran arrelament a les nostres terres des de l'edat mitjana. A tall d'exemple, durant la guerra dels Segadors (1640-1652), la cort madrilenya vivia sota un clima d'histèria i, de fet, uns quants Borbons van patir tot un seguit de desgràcies en forma malalties terribles i morts sobtades, que va estar a punt d'aniquilar la pròpia monarquia i que la mateixa cort es va encarregar d'atribuir al sobre-poder dels malignes encanteris catalans. La Santa Inquisició, creada feia segles en la defensa de la fe catòlica i, per tant, dedicada a desemmascarar i assenyalar jueus, protestants, moros i heretges en general, se li va girar feina per combatre nous enemics de la moral pública: homosexuals, adúlteres, bígams, bruixots i fetilleres. A partir del concili de Trento, que acaba el 1563, la bruixeria, que ja portava centúries sota sospita del poder, va ser definitivament proscrita. En el context d’aquella Catalunya, el renec de «Males merdes t’ofeguin!» no era una maledicció qualsevol, castigada per les autoritats (civils i eclesiàstiques) amb els habituals assots públics a l’infractor, sinó que estan documentades penes molt més greus per aquesta blasfèmia de primer grau, relacionada amb el món de la bruixeria. La tortura era habitual i fins i tot, tenim aquí al Penedès un famós defensor d’aquests mons obscurs i criminals: Raimon de Penyafort. Aquest sant baró, tan nostrat, va elaborar el primer directori de tortura, que va ser-ho de la Corona d'Aragó per, després, ser d'aplicació a tots els territoris hispànics. Tota una veritable guia inquisitorial, vigent des de l’any 1242, que donava pautes als empleats del Sant Ofici de com s’havia de torturar als pobres desgraciats que queien en mans de la Inquisició, perquè acabessin per admetre la culpa de tot allò que se’ls acusava secretament. I tothom, naturalment, confessava barbaritats per tal d’estalviar-se noves i espantoses tortures, encara que això suposés la mort a la foguera, la confiscació de tots els bens i el desterrament dels familiars directes. El temps passa i la història queda! No sé sap quantes persones va dur Raimon de Penyafort a la foguera, però si sabem que el Vaticà el va premiar amb la santedat, el Col·legi d'Abocats de Barcelona el va fer el seu patró i l'Estat Espanyol distingeix cada any una sèrie de personatges pels mèrits contrets dins la Administración de Justicia Española. En efecte, la condecoració de «La Orden de la Cruz de San Raimundo de Peñafort», instaurada per Franco i que porta associat el tractament d'excel·lència, és una condecoració molt preuada i, entre els nostres, l’últim que l’ha rebuda, l'any 2016, és l'excel·lentíssim Sr. Miquel Roca i Junyent. Ni ha alguns que no paren de fer país i així ens va! Tal i com van les coses, segur que aquest any hi haurà una llarga cua de juristes que seran proposats per rebre la preuada creu... El futur incert dels nostres líders polítics està en mans d'uns excel·lentíssims lletrats suprematistes (del Suprem), la majoria dels quals tenen ja concedida la Creu de San Raimundo... Esperem, però, que aquesta vegada —Déu no ho vulgui— cap bruixot català no practiqui el vudú o la màgia negra sobre la Reial Casa Borbònica, encara que tan sols sigui amb la verinosa recepta verda del tonto del Fairy. Males merdes us ofeguin!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada