divendres, 15 de gener de 2016

Cent anys fa que és mort el ruc i encara el cul li put!

No s'ha d'estar massa informat per afirmar que, de tots els grans esports de masses, el que té els alts dirigents més barroers, especulatius i deshonestos, és el futbol. Aquests dies han sortit a la llum diversos i majúsculs escàndols de corrupció en relació a les supremes instàncies que controlen el món del futbol: Fifa, Uefa, Rfef. Massa maletins carregats de diners sospitosos circulant per foscos despatxos plens de mafiosos... Sí, d'acord, hi ha hagut dimissions, destitucions, etc. Però els que ocuparan ara el poder no són tampoc massa de fiar, ja que eren els col·laboradors dels que ara han aconseguit fer fora. Naturalment, els obscurs negocis generats a l'entorn de les cúpules d'aquest esport per aquesta colla de xoriços i vividors posats ara en evidència, es trasllada de forma natural als mateixos camps de joc, cosa que el converteix en l'esport més brut de tots. Per què no posar-hi una mica d’ordre en aquest desgavell que, tot i així, continua generant tantes passions? O dit d'una altra manera, per què el futbol no ha estat capaç de posar-se al dia en tot allò que fa referència a l'elecció dels seus dirigents, com a l’actualització del reglaments de joc? És una pregunta difícil de contestar, o en tot cas, sense respostes fàcils. Per exemple: com és que, a dia d'avui, encara no hi ha a cada partit una taula de control plena de tècnics jurats que, cronòmetre en mà, fiscalitzin tot allò que succeeix dins el terreny de joc, com passa ja en quasi tots els altres esports de masses? Quina enveja, dies enrere, veure la final de la copa del món de rugbi, amb àrbitres neutrals de veritat, explicant en directe i per la megafonia del camp les seves decisions que, naturalment, ningú no s'atreveix a discutir. I, per descomptat, davant d'una situació conflictiva, si convé es para el cronòmetre mentre un jurat analitza la jugada. Em pregunto per què no es copien literalment alguns avenços que han introduït d'altres esports més innovadors i dinàmics: més d'un àrbitre de camp, el cronòmetre només corre quan ho fa la pilota, expulsions temporals, entrada i sortida de jugadors sense cap entrebanc, faltes directes sense barrera, passivitat, etc. etc. Tot això només faria el joc més interessant i esportivament net, sense perdre ni un àpex d'intensitat i alegria. I aleshores, si tanta gent opina de forma semblant –menys els periodistes esportius, que formen part d'una estranya casta incapaç d'opinar més enllà de l'últim partit– per què no es fa una més que necessària posta al dia d'unes normes obsoletes? Doncs per una raó molt senzilla i tornem al principi: molts dels dirigents que ara remenen les cireres perdrien bona part dels seus injustificables i escandalosos privilegis. Malauradament, però, tampoc veiem cap força poderosa –estic pensant en un grup dels millors equips del planeta– interessada en canviar el status quo establert, tot i que tothom reconeix en privat les malalties cròniques d’aquest esport. Tot plegat és una vergonya i una ignomínia que alimentem tots aquells babaus que, com jo mateix, ens enganxem cada setmana davant la tele i, fins i tot anem al camps, per aplaudir o renegar a gust, segons convingui. Cent anys fa que és mort el ruc i encara el cul li put!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada