Cara de pomes agres!

La zona de musculació és com un gran taller corporal ple de treballadors del múscul, que s’esforcen per fer pujar i baixar politges d’estranyes màquines carregades de quilos de ferro. Tothom mira tothom i ningú mira ningú. També n’hi ha que aixequen peses a pèl, sense l’ajuda de cap màquina. Aquí al davant, per exemple, tenim dues mosses plenes de tatuatges als pits i a les cames, que despleguen una estudiada escenografia, davant l’espill quilomètric que reflexa les seves esquifides figures. L’una, estirada a terra panxa enlaire, aixeca les peses per damunt del cap, ajudada per l’amiga, eixancarrada de genolls sobre seu, que procura que no perdi l’equilibri, o a fer-li perdre, qui sap. Se sent més d’un gemec, conseqüència de l’esforç del treball muscular i no pas –vull pensar– per altres raons més sensitives. Una mica més enllà hi trobem un aprenent d’atleta que, a peu dret, aixeca una càrrega mínima mentre el seu company de joc, des de darrera, li aguanta el tronc perquè el tors quedi ben recte: no fos cas. La tensió dels pectorals, els bíceps, la musculatura ben treballada dels tríceps, la composició dels cossos amicals entrellaçats en un ballet estrany. T’ho miris com t’ho miris, tot forma part d’un joc galant més que evident que, d’altra banda, tampoc ningú no es molesta en amagar. Homes?, dones?. No: persones. A l’altra banda de la gran sala emmirallada, s’hi troba la peixera de vidre, on una munió de noies, i algun element de sexe no identificat, comencen l’exercici de joging. La veu autoritària de la monitora ressona pels altaveus gens discrets amb la cantarella rítmica del: «yeaahhh!...i un, dos, un, dos,...uooop!». De seguida tots els autòmats posen els seus xassís en moviment, imitant els gossos de Paulov. La música és incessant; el ritme, epilèptic. Algunes nenes de la primera fila estan seques com un clau. Els mallots que duen enfundats com una segona pell marquen tot allò que convé marcar, costelles incloses. De fet, més d’una no té res per ensenyar i, en vés de cremar greixos, faria bé de fotre’s una bona cansalada amb seques per intentar que certes formes corporals, associades a l’espècie humana, tornessin a donar indicis de reaparèixer. Les que estan com volen poden gaudir de la magnífica simetria dels cossos celestials que els déus els han donat i el mirall indolent retorna! Quan arriba l’hora del descans, les amigues de la fila u afluixen els abdominals, riuen, es toquen, s’abracen, deixen les cabelleres soltes, se les tornen a lligar, prenen begudes isotòniques i comparteixen una poma ecològica que una d’elles ha comprat per un euro a la màquina que fa de pomer. Les de la segona fila també mengen poma, encara que pateixen, en silenci, que les de la fila u estiguin més primes que elles. Cada filera voldria tenir els cossos com els de la fila precedent. Les candidates a models de Rubens, o sigui les dues o tres noies de la fila cinc, no en volen saber res del mirall traïdor. Aquestes són les que realment suen la cansalada: els seus mallots de fibra comencen a fer aigües per tot arreu i no estan gaire lluny del col·lapse total. Dur, molt dur això de lluitar contra natura per intentar no canviar la talla del bikini. Algunes d’elles estant pensant seriosament –intel·ligentment– en engegar la dieta a prendre pel cul i no posar mai més cara de pomes agres!