Els romans ja deien allò de mundus vult decipi, o sigui, que al poble li agrada ser enganyat. Frase certa encara avui, sobretot si pensem en els milions i milions d’analfabets funcionals, que tot bon govern alimenta i mima com preuat tresor. Vivim temps confusos on allò que abans en dèiem la veritat, ha quedat diluïda enmig d’un llenguatge expressament buit i capciós. La postveritat, en diuen. Que no és re més que un eufemisme de mentida. Els polítics s’hi han apuntat de seguida a practicar a tothora aquest metallenguatge enganyós, i els mitjans de comunicació que els donen suport han trobat una font inesgotable per manipular-nos. És a dir, de mentir a mans plenes, camuflar dades, no parlar de segons què i de dir-nos què ens ha de preocupar i què, no. A tall d’exemple, recordem que les televisions espanyoles van evitar d’ensenyar els ferits provocats per les bèsties uniformades del Primer d’Octubre: aporellos. Recordem. La veritat dels fets no importava. Era fonamental no transmetre les imatges i que tot plegat quedés en la categoria d’anècdota. Sense imatges, no existeixes. Un periodista independent no treballarà mai per un mitja potent. Tothom ha de viure, encara que sigui ignorant la vàlua de conceptes que hem buidat de contingut. Bo o dolent, immoral o digne, cert o fals: depèn de qui et pagui! La guerra informativa és permanent i cada vegada estem més controlats. Orwell, un cop més, potser amb una mica de retard, però Orwell al cap i a la fi. Qui controla el relat, controla el poder. Els xinessos, o els russos, tenen un sol partit i per aquí en tenim més. I què! La pregunta és: canvia alguna cosa si mana un a l’altre? Els testos s’assemblen a les olles! Tot arribarà. Estem veient economies estatals, dominades per grans capitals de poder infinit, que privatitzen salvatgement serveis essencials i es passen pel forro les conquestes socials assolides després de la segona gran guerra. Ens esperen temps difícils. En aquest món inestable i volàtil, els referents intel·lectuals de cadascú s’estan dissolent com un terrós de sucre dins d’un magma en ebullició constant. Tot va massa de pressa! I la majoria dels joves –que són els que més s’haurien d’implicar socialment–, viuen immersos en la seva bombolla particular i només busquen els likes virtuals que els duen a l'individualisme més ferotge. Per això hi ha espavilats com el nen ric aquest, que ha comprat Twitter i, des del primer dia, ens vols alliçonar sobre que són o no són fake news, quan ell mateix ja és tot un increïble avatar fake!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada