A les quatre de la matinada del dilluns 16 d’abril de 1945 —69 anys no són res!— l’artilleria roja omple de foc i pólvora una nit d’espant. Desenes de milers de canons i carros de combat fan tremolar el cel i la terra i obren pas a milions de soldats soviètics. El front est esclata a Polònia per posar setge a dotze anys d’una follia demencial. A l'oest i el sud, les forces aliades avancen sobre el cor d'Alemanya, alhora que comencen a obrir els terribles camps de concentració nazis: la barbàrie del Tercer Reich queda al descobert. La fi de l'espantós somni nazi, alimentat per la idea brutal de la superioritat de la raça ària, està a punt d’arribar a l’estació final: Berlín. El preu d’aquesta quimera assassina és ben conegut: cinquanta milions de morts i la destrucció de mitja Europa i part de l’estranger. La brutalitat de totes les guerres assoleix aleshores la seva màxima expressió de violència: mort, violació, anorreament. Finalment, el dia 30, l'austríac, en veure-ho tot perdut, té la decència final de fotre’s un tret. Alemanya es rendeix: ja era hora! Tots els temps han estat plens d’exemples de maldat col·lectiva, brutal, anihiladora, i cada segle és més perillós que l'anterior, sobretot perquè aprenem a matar més i millor. La indústria de la guerra és més rica que mai i feina no els hi falta. A l’orient, a l’occident, al nord i al sud, arreu: la gent continua morint i matant, moltes vegades sense saber-ne el per què. Les violentes imatges que veiem als noticiaris a l’hora de sopar ens esgarrifen, però també ens immunitzen: els morts sempre són els altres. En tenim prou en dir: pobres desgraciats! En el segle actual, i pels dies que portem en aquesta nova facècia, no es podria dir pas que les coses vagin a millor. Fins i tot ens hem inventat fabulosos enginys electrònics, teledirigits i controlats des de despatxos amb aire condicionat, perquè ens facin la feina bruta! Tinc molts dubtes a l’hora d’afirmar que la humanitat sortirà per fi d’aquest atzucac històric i, a partir d’ara, el raciocini serà la norma bàsica de la conducta humana. Jo, al menys, no veig gaires senyals que m’omplin d’esperança. Ans al contrari. Només cal engegar la tele a qualsevulla hora per comprovar que les elits dirigents, o forjadores d’opinió i dotades (és un supòsit) d’una certa intel·ligència, fa anys que estan de vacances. Sa raó no vol sa força!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada