Aquests dies corre per la xarxa una llarga llista de mots que, amb un degoteig incessant i sense fre, anem perdent en l'ús diari de la parla quotidiana. Una reculada en tota regla en la qualitat de la llengua parlada i, en menor grau, escrita. De la nostra llengua. Monzó compara aquesta minva lexical, empobridora de totes totes, a una espècie de irlandització del català, en relació a la precària supervivència del gaèlic a Irlanda, tot i tenir al darrera una estructura d'estat, encara que trossejat pels unionistes de la Union Jack. La supervivència d'una llengua no depèn (només) de tenir un estat al darrera, sinó que s'ha de fer front de forma decidida a les llengües dominants que ens envolten, i més en aquests temps globals i culturalment devastats que vivim. Tornem, però, al tema que ens ocupa. Un dels culpables d'aquests estudis lexicogràfics és el filòleg Jordi Badia i Pujol, que amb l'etiqueta #salvemelsmots, es fa ressò d'aquestes mancances. Podeu trobar les seves interessants aportacions a https://blocs.mesvilaweb.cat/jbadia/ en un blog que es fa dir "El clot de les ànimes". Us el recomano. Escabellat per despentinat. De franc en vés de gratis. Moixó per pardal. Surar per flotar. Estri per utensili. Glaç per gel. Flassada per manta. Etcètera: "i la resta". Les nostres mares i iaies feien servir habitualment aquestes paraules, sense tenir por que ningú no les entengués. I no és pas que despentinat, gratis, pardal, flotar, utensili, gel o manta siguin paraules incorrectes en català. No: són ben ortodoxes. Però tendim a ser uns gallòfols mentals i a la simplificació absurda i banal del llenguatge: la pressa i la desídia ens poden i perdem força a cada pistonada. Una ullada al diccionari de sinònims de l'IEC-Albert Jané, ens deixa garratibats, en veure la pila de mots catalans que mai no heu emprat! A tocar de la plaça del Sol de Gràcia s'hi llegeix aquests dies un grafiti molt cridaner que diu: "A baix la monarquia!" Per contraposició gramatical/política, a mi em recorda les pintades falangistes a les parets dels pobles després de la guerra. "Arriba España!" Arriba y abajo. Encima y debajo. Diem la veïna de dalt/baix, o el veí de sobre/sota? A vegades costa trobar els mots adients, i menys si la frase que volem construir la pensem en castellà i apliquem després la mecànica irreflexiva que ens dicta el nostre intèrpret mental automàtic. El bilingüisme natural és una fal·làcia. Aquesta castellanada de "a baix", potser sonaria millor amb la paraula "avall". Però aleshores hauríem de dir "Avall amb la monarquia!" O, si tinc la llengua bruta, més fàcil: "A la merda la monarquia!" No tinc clar com dir-ho, tot i que sí que sé què vull dir, i també que m'entendreu si ho dic. No cal tampoc deixar de banda la tendència afeblidora que suposa el fet que aquí, a casa nostra, importants mitjans de comunicació com La Vanguàrdia, El Periódico, o el País, treguin les seves edicions en català tot i que, d'origen, són majoritàriament elaborades en castellà. La posterior traducció automàtica i correccions d'estil no eviten que l'estructura gramatical sigui bàsicament espanyola. No vull dir que aquest no hagi sigut un pas decisiu per normalitzar la llengua, però no s'havia comptat amb aquesta devaluació substantiva. Escolteu sinó qualsevol dels que es fan dir comunicadors/periodistes/tertulians/polítics i comprovareu que, salvant meritòries excepcions, tothom ja parla la devaluada llengua "del carrer". Ja ho diu també en Monzó: "Som trilingües: parlem espanyol, catañol i, pocs, el català". Cada u parla com és!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada