diumenge, 15 de juliol de 2018

Tretze són tretze!

L’historiador romà Titus Livi ens narra les famoses bacanals romanes: secretes i no tan secretes. Cada any s’anaven superant, fins que –explica– tot plegat va derivar en grans orgies multitudinàries. Tant és així, que el poderós Senat va acabar prohibint-les, pels tumults que generava i la manca de respecte a l’autoritat. El consum immoderat d’alcohol i la pràctica d’un sexe inoffensum et cum gaudio, és a dir, lliure i amb alegria, desfermava actituds descontrolades. L’homo sapiens sapiens sempre ha sabut com fer-ho a l’hora de destil·lar tota mena de substancies i obtenir-ne el preuat licor: aquella substància que ajuda trobar el punt de desinhibició necessari per saltar-se complexes i subtils barreres mundanes i carnals. I des d’aleshores, i d’una forma o altra, seguim en el mateix punt: tretze són tretze! Encara que, ara, tot s’ha de dir, som tots plegats molt més civilitzats i hem perdut aquell instint animal que embriagava els romans en tots els sentits. Res de promiscuïtat i desenfrè públic! Qui vulgui gresca que busqui un cau on amagar-se! Impossible, per exemple, que un Vijazz s’acabi en una gran orgia col·lectiva o que algun desaprensiu aprofiti l’avinentesa dels efluvis etílics per posar en qüestió les prebendes de l’autoritat! Aquests dies he mirat qui convoca el Vijazz: la veritat és que ho desconeixia. Bé, sembla ser que Tastavins Penedès és la simpàtica acadèmia bàquica –així es defineixen ells mateixos– que s’encarrega d’organitzar aquest deliri místic dedicat a Bacus/Dionís, un dels déus del vi, de l’irracional, de la música. A la pàgina web de la institució podem veure una foto de grup de la junta directiva: uns senyors amb toga, armats d’espectaculars medallons, somriuen a la càmera i embolcallen la única senyora que forma part d’aquest elenc penedesenc. Això de l’alcohol és, definitivament, una qüestió d’homes. Jo, pel Vijazz, baixo a la capital de la comarca una vegada de cada cinc: freqüència suficient per gaudir d’aquesta espècie de cerimònia de purificació lustral. Del Vijazz, sempre em sorprèn l’èxit absolut d'assistència, sobretot entre la gent jove. Potser ja sóc massa vell o massa crític o les dues coses alhora, però, malgrat aquesta afluència inversemblant, cada vegada que vinc a Vijazz, augmenta el meu desencís envers aquesta mostra anual. Sota el meu criteri, es tracta d’un esdeveniment que, partint d’una idea inicial molt bona, ara, resta mancada d’imaginació, i una mica pobre de continguts d’un cert nivell: enològics, musicals, gastronòmics, lúdics o culturals. Això de convèncer a algunes bodegues perquè obrint el xiringuito i ens omplin la copa de cava, la veritat és que, a les nostres terres, poc aporta al coneixement del món del vi. Està ben trobat això del nom: tot un encert! Però tal com diu un bon amic, potser caldria anomenar-lo ViVi, o algun acrònim que fes només referència al tema tan nostrat del vi i del cava. De fet, segons quin circuit vilatà es decideixi seguir, és possible que hom no se n’assabenti que també el Jazz hi és present: només s’hi respira autèntic jazz als escenaris principals. Penso que no seria tan difícil fer un Vijazz amb tots els racons de la Vila –els barris també– plens de dotzenes de petites bandes de jazz o solistes, que posessin la música a l’abast de tothom. Múltiples escenaris que escampessin el jazz per entre les copes i no a la inversa, com passa ara.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada