Avui mengem, demà veurem!

Les llargues tardes dels dissabtes els passàvem a la parròquia aprenent el catecisme de pe a pa, i col·leccionant escapularis marians i estampes de santes. Catequistes voluntaris de mirada inquisitorial ens tenien aterrits i ningú no feia el burro: la postguerra va ser molt llarga. Si ens havíem portat bé, el senyor rector ens donava un tros de formatge ianqui de color carabassa i també llet amb pols que ens preníem sense dissoldre: dúiem sempre un budell buit! Avui mengem, demà veurem! Aquells complements nutritius formaven part de l’ajuda alimentària que la molt cristiana i americana National Catholic Welfare Conference feia als pobrets espanyols a través de Càritas. Boniques llaunes daurades amb la bandera de les barres i estrelles gravada a la tapa, arribaven a tots els pobles des del cor dels iuesei. Tot això succeïa a mitjan segle passat –pràcticament a la prehistòria– a canvi de l’establiment a Espanya de bases militars americanes plenes d’enginys nuclears i del suport incondicional a l’angelet del dictador ferrolà. Bé, el cas és que, sens dubte, la canalla vam créixer uns centímetres de més gràcies a totes aquelles martingales polítiques. Al cap de pocs anys, però, ja ens havíem fet grandets i la llet americana ens havia fet agafar mala llet universitària i això es traduïa en violentes manifestacions estudiantils enfrontats a la grisa i perillosa policia franquista. Dia sí, dia també, els primers a rebre eren els vidres del banc Hispano-Americà: n’hi havien uns quants per Barcelona! I perquè sempre eren ells els primers a rebre? Doncs perquè els camarades del PSUC eren els que organitzaven les ràtzies estudiantils, i Amèrica, i tot allò que s’associava al seu nom, era l’enemic a batre! No feia ni vint-i-cinc anys que l’esforç ianqui havia estat decisiu per esborrar el nazisme d’Europa i ja els estàvem odiant! No sabíem res –pobres de nosaltres i pobres d’ells– de tot allò que succeïa rere el teló d’acer, en canvi sí que sabíem qui era el monstre principal: Amèrica! La propaganda de l’esquerra comunista va superar en escreix les dures realitats que els sistemes totalitaris van implementar per tal de mantenir el poder. Gulag, reeducació, extermini. Terror i més terror. Sí, ho confesso, jo també tenia penjat el pòster del Che al capçal del llit. I he visitat –com a turista amb xancletes– la tomba del comandant Guevara a Santa Clara, a Cuba. «Hasta la victoria siempre!» Quina força la de les icones de l’esquerra per la joventut del segle passat! Cuba i els barbuts amotinats: un exemple de fervor revolucionari extrem a l’hora de prendre el poder corrupte. Però també de desengany i misèria intel·lectual a l’hora de gestionar la complexitat amb noves idees i no pas amb milícies populars, repressió política i manca de llibertat. Morta la revolució i el seu principal capitost, tornaran les màfies de sempre, ara en forma de casinos Trump. Tothom oblidarà les consignes de Fidel i, en poc temps, ni tan sols ningú recordarà que, mai mai, va haver-hi un pertinaç règim comunista a la formosa illa del mar Carib.