L’any 69 el geni de Woody Allen s’estrena en el món del cinema firmant una de les seves primeres i divertides pel·lícules: “Take the Money and Run” (Agafa els diners i corre). Les mil i una històries que el seu personatge, Virgil Starkwell (Virgili Benestrellat, potser), s’empesca per poder donar sentit a la seva vida, li surten totes al revés. Fracassa en un ridícul atracament bancari per culpa de la seva mala lletra, ja que la caixera no entén la nota que acaba de rebre d’en Virgil: «Soc un atracador, doni’m tots els diners!». Després s’enamora d’una noia dolça i sapastre que cou els bistecs amb el plàstic de l’embolcall inclòs. Tampoc l’endevina el dia que s’apunta per tocar el violoncel en una banda de música: quan desfilen pel carrer, la resta de companys el deixen enrere perquè el seu instrument només es pot tocar assegut! El dia a dia en el seu petit i inversemblant apartament no és gens fàcil i quan tot li va fatal i, un cop més, acaba a la garjola, ell mateix opta per aixafar-se les pròpies ulleres abans que no ho facin els altres, tal i com sempre li ha succeït. En fi, una disbauxa constant, filmada amb la ironia pròpia del gran Allen dels primers temps. Tot plegat m’ha fet pensar –creieu-me si us dic que em fan mal aquestes paraules– en la nostra caricatura de país que, després de tants i tants anys de treball i de il·lusions, no solament no avança cap a quotes de dignitat més honorables, sinó que, per moments, sembla que el nostre autogovern se’ns dilueix a les mans i s’acosti tan sols a una agència administrativa que serveixi només als interessos d’aquells que controlen la hisenda real. I no ho dic pas només pels que ara governen. No: és la història. Sense diners, com li passa a l’Starkwell, només ens queda el recurs de fer petits tripijocs per anar tirant endavant de qualsevol manera, i, de tant en tant, demanar ajut als capitosts que tenen el poder de veritat, encara que sigui parlant el castellà amb accent perifèric, ai, perdó. A la capital del país que ens mana i ens muny, es fan un fart de riure cada vegada que un suposat president d’una escurada companyia d’assegurances catalana va a demanar-los permís per gastar-se els diners propis, en un exercici patètic de submissió i vassallatge digne de la caricatura d’en Virgil Starkwell. Les catifes amb estampes de Goya, orgull espanyol, decoren la sala de recepcions on els fotògrafs disparen els flaixos per enlluernar l’il·lustre visitant, mentre, amb gran pompa i fanfàrria i a canvi d’unes engrunes, li foten –com sempre– el pèl i la cartera al president de tot un poble. L’home de províncies, respectuós, bon jan, obedient, està content per l’almoina rebuda –ves quin remei!– i busca una taverna barata per dinar i així poder començar a estalviar diners d’aquells que haurà de tornar aviat, abans no sigui més pobre. A la mateixa hora, per celebrar els acords assolits amb els provincians, la llagosta corre a mans plenes pels despatxos oficials, folrats amb fustes nobles i farcits de servidors amb uniforme i sots-secretaris amb futur. L’endemà, alguns pocs diaris de la poderosa “Villa y Corte” donaran l’enhorabona –interessada– al polític, pel seu tarannà negociador, i lloaran l’esperit de concòrdia i pacte d’estat que sempre ha prevalgut per damunt de qualsevulla altres circumstàncies.Visca la verra! De porc i de senyor se'n ve de mena!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada