dijous, 15 de març de 2012

Qui menja sopes, se les pensa totes!

Les galtes de vedella es posen en un bol amb pastanaga, porro, api, nap, xirivia, farigola, llorer, unes escalunyes o unes cebetes, una cabeça d’alls, uns grans de pebre negre, sal. Tot plegat ben regat per un bon cabernet sauvingon de la zona del Pla. N’hi ha prou amb una ampolla i dotze hores de remull. Bé, tant se li’n dóna si posem un ull de llebre de Cantallops o un merlot de Font-rubí. El cas és que hi hagi qualitat! Si voleu espatllar un plat gasteu vi de patacada! Deixem el bol tapat perquè cap aroma marinat no se’ns escapi abans d’hora, ni cap mosca collonera s’emborratxi gratis. Quan arriba l’hora de començar, rescatem les galtes i les marquem longitudinalment amb un ganivet esmolat, enfarinem i les fregim fins que quedi ben daurades per les dues cares. Aquestes cassoles tan cares de ferro colat van molt bé per fer la carn: no s’enganxa i distribueix molt bé l’escalfor del foc. Sofregim ara lentament dues o tres cebes grosses trossejades fins que quedin caramel·litzades. Si ho fem ben fet, afegint-hi un pèl d’aigua quan convingui, aquesta operació ens durarà no menys de vint minuts. Després aboquem dins la cassola del sofregit de ceba tots els ingredients –la carn daurada, totes les herbes i el vi–,i que tot plegat faci “xup-xup” una horeta com a molt. De tant en tant punxarem una mica la carn per veure el grau de cocció i si convé, anirem afegint una mica d’aigua o de brou perquè no se’ns quedi la peça massa resseca. I quasi que ja ho tenim: refredar una mica i tallar al gust. Només cal ara que passem pel col·lador xinès tota la barreja d’ingredients i sucs que han quedat a la cassola. Reguem la carn tallada amb el suc colat, ho posem al foc i deixem que arrenqui el bull uns tres minuts. I, que vagi de gust! Ah!, per cert, me’n oblidava del més important: la música i el tast. Com se sap de temps immemorials, una peça clàssica que soni potent, mentre el cuiner tasta un bon vi, fa que la bèstia cogui millor. Els romans ja ho sabien i a les seves històriques bacanals no deixaven de sonar trompetes i lires, mentre corria el vi de la Toscana o del Piamonte des del primer moment que la cuina començava a fumejar. Ara, al segle XXI i per a aquest plat jo us recomanaria la vella melodia formal de bonic títol “The Dark Side of de Moon, ja sabeu, el millor Pink Floïd, una peça que envelleix de meravella i se’n riu dels seus quaranta anys. Això sí, per sentir-ne tot el ritme i no perdre’s cap so, heu de posar decibels suficients i fer-vos acompanyar per una copeta de bon cava, ja sabeu, el millor afrodisíac del Penedès. En aquest cas, si tot va com ha d’anar i no sorgeix cap entrebanc, la cocció de la bèstia, la música dels britànics i les copes de cava s’han d’acabar ensems. Alguns dies però, desorientat com vaig últimament, se m’acaba la beguda i la música, abans que el foc no completa la cocció. Aleshores no em queda més remei que baixar al celler, obrir una altra ampolla de cava i programar un replay de la peça sublim, mentre resto a l’aguait que l’obra d’art de la galta marinada a l’estil del Penedès no se m’’esguerri i em foti la tarda enlaire. Qui menja sopes, se les pensa totes! 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada