dissabte, 15 de febrer de 2014

Memòria de pardal!

Voldria recordar quina cara hi posava jo a la vida fa trenta anys, deu anys: un any tan sols! Tenim una feble retentiva que no ens serveix ni per recordar la nostra fesomia de l’any passat. A vegades comparem, erròniament, la nostra memòria amb la d’un ordinador, i, fins i tot, al principi d’haver-n’hi, en dèiem cervells electrònics! No hi ha res més fals! Un ordinador, per molt potent que sigui, és només un artefacte capaç de calcular molt i molt de pressa i d’emmagatzemar tot allò que sigui informació: lletres, números, colors, línies, imatges, sons, etc. Sí, d’acord. Però encara no s’ha trobat la forma de digitalitzar una idea, una abraçada, una percepció, un gust, una por, un record, un aroma, una mirada… Tot allò que ens fa diferents als altres animals, és precisament el que més ens allunya de qualsevol enginy electrònic. Deia, al principi, que oblidem gran part d’allò que érem no fa tant. Bé, em referia bàsicament a les imatges sobre les quals reconstruïm el nostre passat. Cada vegada que ens mirem el mirall, estem esborrant la imatge nostra que guardàvem d’ahir mateix. I, amb les altres persones ens passa el mateix: només desem la última imatge, al revés d’un ordinador que les guarda totes i cadascuna, i ho fa per sempre. Pot semblar-nos que tenim la capacitat de veure com érem tots plegats fa dies, però fem trampa ja que tenim fotos, etc., en les que ens hi veiem reflectits, i això, dóna la falsa impressió que retenim el nostre passat. Sí, clar, recordem moltes coses importants, el primer petó, el naixement dels fills, la mort del pare… Però, en general, són un cúmul de records imprecisos i molt difuminats en un passat borrós. Vivim en un món d’imatges que ens hem fet nostres, però que, en realitat, pertanyem a la memòria del giny que habitualment ens fa companyia: ordinador, televisió, mòbil, etc. Per altra banda, és natural recordar poca cosa d’allò que ens ha anat passant a la vida, vull dir dels detalls d’aquests esdeveniments: és que sinó embogiríem. No tenim la capacitat —ni la volem tenir— de retenir tantes coses amb precisió; preferim el dia a dia: estimar, riure, fer-la petar amb els amics, desviure'ns per una idea, imaginar un futur ple d’il·lusions, veure el messi com la fot a dins enmig d’un bosc de cames! De res no serveix recordar constantment el ahir: a prendre pel sac la nostàlgia del passat! Hi ha una cosa, però, que si que em fot haver oblidat, i és no tenir presents les imatges de la gent estimada, quan estaven en plena forma: el pare i la mare als quaranta anys, per exemple, o la senyora que ens acompanya al llit, quan en tenia vint-i-cinc! Maleïda memòria de pardal!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada