Les primeres amors són les millors

Sempre parlem de la primavera i tot allò que la sang altera. Però jo tinc gravat al meu racó de la memòria més personal que és durant l’estiu quan tenim més oportunitats de fer que l’amor triomfi davant l’inevitable i melancòlic Tànatos. Les festes majors de fa dies eren una font inesgotable d’oportunitats sorgides a l’empara de les pulsions dictades per Eros. Sensació de calidesa, cames que flaquegen, pols destarotat, pell de gallina. Llavis perduts damunt de llavis desconeguts, desitjats. Cossos entrellaçats i expectants d’allò que succeeix i —encara millor— d’allò que pot succeir! Incredulitat d’estar vivint uns instants com aquests! Una alenada de vida real enmig d’una fosca postguerra plena d’encens i pors, que ara ens semblen inexplicables. Després de somiar-ho tantes vegades per fi arriba el gran dia. I no és cap somni. És ni més ni menys que el primer petó, tant per ella com per a mi! Mai més no n’hi haurà cap més tan poderós i que ens quedi gravat com aquest! Més que res perquè tenim dotze o tretze anys i el destí ens acaba d’obrir les portes desconegudes del desig. Fins i tot potser de l’amor... Un moment inesperat i màgic i amb la noia més bonica: aquesta que ara mateix té els llavis closos damunt els nostres, mentre les nostres llengües assedegades exploren territoris on hi viu la vida mateixa. Davant la força de la natura, els déus no cal que s’escarrassin: ja poden plegar! El gust d’una saliva aliena, el tacte d’uns llavis preciosos que, sense aprenentatge, no cessen d’obrir-se sense paraules. Tot allò que havíem après és capgira en un instant i potser la terra tremola sota els nostres peus! Hem besat els llavis dolços d’una noia que vol, i el món —oh, sorpresa— no s’ha enfonsat! No sé vosaltres, amics, però jo encara tinc el gust d’aquell bes a la boca i el cervell enterbolit quan recordo els seus ulls plens de joia. M’agrada. Li agrada. L’etern i vell joc del dos en un, sense el qual ara no fórem aquí. Tot el seu cos és un enigma! Vull creure que el meu, per ella, també! No sé ni què li dic! Poques i maldestres paraules dites a cau d’orella no poden expressar allò que no cal. Enmig d’una abraçada infinita, ulls clucs somnien paradisos més íntims. No, no, avui res de fer-se preguntes estúpides, promeses vanes o omplir els silencis de mentides de fum. Avui només toca sentir i viure aquesta felicitat vestida de petó. La memòria se m’esborra. Els records fonedissos que tinc d’aquells dies potser no són falsos del tot, encara que el destí, entossudit a fer la seva, havia ja decidit que mai més no ens abraçaríem com aquell dia! Quan al cap dels anys, ella i jo —amants furtius d’una tarda esplèndida d’estiu, en una festa major qualsevol— ens anem trobant casualment, aquí i allà, riem plegats i parlem de com ens va tot plegat. Parlem de la vida mateixa. Aleshores, dissolts enmig d’altres amics i de la conversa distesa i amigable, arriba el moment en què les nostres mirades còmplices s’entrecreuen per un instant i comprovem que, a la nineta dels nostres ulls, encara llambreguen espurnes de foc d’aquell secret i efímer desig etern. Les primeres amors són les millors!