dimarts, 15 de gener del 2013

D'un temps en ve un altre

Sense partits polítics no és possible la democràcia. Al menys tal i com la coneixem fins ara. Però els partits polítics a vegades s’estructuren com a organitzacions absolutistes on el poder es concentra en mans de molt pocs. El seu dia a dia està ple de decisions preses en funció dels resultats electorals i no pas d’una suposada ideologia. Tot sigui per no perdre els privilegis associats a l’entorn dels centres de decisió! Els polítics no volen compartir el poder. Prefereixen passar-se els anys que calgui a l’oposició, enrocats i sense rascar bola, esperant l’oportunitat per girar la truita i desfer tot allò que els anteriors inquilins del poder havien aconseguit bastir, encara que fossin lleis amb criteri. Aristòtil i Montesquieu és fotrien un fart de riure amb el nostre sistema de conxorxa de poders, on la informació privilegiada i l’amiguisme són pràctiques habituals! Impossible imaginar molts països d’Europa funcionant amb aquesta barreja obscena de poders que tenim a Espanya. Ens falta democràcia. Millor encara: ens falla el control d’aquesta suposada democràcia. I si no, digueu-me com és possible que tanta gent de malfiar, s’hagi colat en els nuclis del poder, ocupant una part important dels llocs claus de l’Estat? Ei, que no m’ho invento, eh! Engegueu la tele i veureu tota la fauna! Hem de ser clars en l’anàlisi de la realitat i deixar-nos de marejar la perdiu. I si algú s’emprenya, doncs que s’hi posi fulles. Ja coneixíem –o intuíem– la bulímia del capital i la seva capacitat d’engany i trampa per tal d’aconseguir la pela sigui com sigui. Però de cap manera no estàvem preparats per suportar tanta mediocritat i tants càrrecs importants en mans de gent poc preparada per la cosa social o, directament, espavilats sense escrúpols i a sou del gran capital. Bé, salvem honroses excepcions si voleu, que segur que n’hi ha. Segur que n’hi ha! Hem de dir amb força, però, que la culpa és només nostra:durant molts anys hem deixat podrir el sistema davant els nostres nassos i ara el mort ens fa pudor. Hem estat massa ocupats en els nostres quefers particulars, sense mostrar ni tan sols indignació quan algun cretí la feia o la deia ben grossa! Ja no val només votar i esperar que el nostres representants –potser fins i tot dotats de bona voluntat– ens arreglin les coses. Mireu com ens ha anat fins ara: quina calamitat! Hauríem també de regular –desterrar– les perverses majories absolutes. La democràcia s’ensorra quan un sol partit guanya per golejada. Quina mena de perversió ens fa creure que es pot silenciar del tot, durant quatre anys, la veu de milions i milions de persones que pensen diferent dels que han guanyat? El segle XXI –on tot passa molt de pressa– demana governs multicolors, reflex fidel de la composició d’unes societats obertes, plurals, dinàmiques. La solució? Doncs parlar i pactar dia rere dia. Llum i taquígrafs per la TV i en directe a l’hora punta. És difícil? Sí, clar. Ningú ha dit que fos fàcil. Hem de repensar moltes coses i sigui com sigui, ja sabem que d’un temps en ve un altre. Serem capaços de construir-lo més raonable?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada