Sense partits polítics no és
possible la democràcia. Al menys tal i com la coneixem fins ara.
Però els partits polítics a vegades s’estructuren com a
organitzacions absolutistes on el poder es concentra en mans de molt
pocs. El seu dia a dia està ple de decisions preses en funció dels
resultats electorals i no pas d’una suposada ideologia. Tot sigui
per no perdre els privilegis associats a l’entorn dels centres de
decisió! Els polítics no volen compartir el poder. Prefereixen
passar-se els anys que calgui a l’oposició, enrocats i sense
rascar bola, esperant l’oportunitat per girar la truita i desfer
tot allò que els anteriors inquilins del poder havien aconseguit
bastir, encara que fossin lleis amb criteri. Aristòtil i Montesquieu
és fotrien un fart de riure amb el nostre sistema de conxorxa de
poders, on la informació privilegiada i l’amiguisme són
pràctiques habituals! Impossible imaginar molts països d’Europa
funcionant amb aquesta barreja obscena de poders que tenim a Espanya.
Ens falta democràcia. Millor encara: ens falla el control d’aquesta
suposada democràcia. I si no, digueu-me com és possible que tanta gent de
malfiar, s’hagi colat en els nuclis del poder, ocupant una part
important dels llocs claus de l’Estat? Ei, que no m’ho invento,
eh! Engegueu la tele i veureu tota la fauna! Hem de ser clars en
l’anàlisi de la realitat i deixar-nos de marejar la perdiu. I si
algú s’emprenya, doncs que s’hi posi fulles. Ja coneixíem –o
intuíem– la bulímia del capital i la seva capacitat d’engany i
trampa per tal d’aconseguir la pela sigui com sigui. Però de cap
manera no estàvem preparats per suportar tanta mediocritat i tants
càrrecs importants en mans de gent poc preparada per la cosa social
o, directament, espavilats sense escrúpols i a sou del gran capital.
Bé, salvem honroses excepcions si voleu, que segur que n’hi ha.
Segur que n’hi ha! Hem de dir amb força, però, que la culpa és
només nostra:durant molts anys hem deixat podrir el sistema davant els nostres nassos i ara el
mort ens fa pudor. Hem estat massa ocupats en els nostres quefers
particulars, sense mostrar ni tan sols indignació quan algun cretí
la feia o la deia ben grossa! Ja no val només votar i esperar que el
nostres representants –potser fins i tot dotats de bona voluntat–
ens arreglin les coses. Mireu com ens ha
anat fins ara: quina calamitat! Hauríem també de regular –desterrar– les perverses majories
absolutes. La democràcia s’ensorra quan un sol partit guanya per
golejada. Quina mena de perversió ens fa creure que es pot silenciar
del tot, durant quatre anys, la veu de milions i milions de persones
que pensen diferent dels que han guanyat? El segle XXI –on tot
passa molt de pressa– demana governs multicolors, reflex fidel de
la composició d’unes societats obertes, plurals, dinàmiques. La
solució? Doncs parlar i pactar dia rere dia. Llum i taquígrafs per
la TV i en directe a l’hora punta. És difícil? Sí, clar. Ningú
ha dit que fos fàcil. Hem de repensar moltes coses i sigui com
sigui, ja sabem que d’un temps en ve un altre. Serem capaços de
construir-lo més raonable?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada