divendres, 19 d’octubre de 2018

Cada u per ell i Déu per tots!

Alguns volen creure en un Déu totpoderós que, en el més enllà, doni equilibri i sentit a una vida plena d'incerteses i, a voltes, injusta, absurda. El cert és que si no existís la mort, és evident que no existiria cap Déu. Ni musulmà, ni cristià, ni jueu. Les penalitats de la vida, compensades després de la mort en una vida eterna plena de joia, amor i felicitat: quina absurditat! La incertesa de la nostra finitud ens neguiteja, però també és un dels motors de la condició humana, l'essència de la vida mateixa. Si sabéssim quin dia exacte ens hem de morir, no podríem suportar la frisança, la basarda, el desfici. El destí prefixat, la mort a termini, inamovible. Tal dia a tal hora: impossible suportar-ho. El dualisme vital que ens acompanya també ens ho posaria difícil si fóssim immortals. Quin sentit tindria la vida si fóssim perdurables pels segles dels segles? Per començar, no caldria que ens reproduíssim. Perquè els nostres descendents i els seus descendents també serien immortals! Ni tampoc seria aleshores raonable comptar el pas del temps. El temps és, per se infinit. Només té sentit comptar-lo si és per mesurar la nostra finitud. Però tornem a la idea inicial: molts d'aquells que omplen els llocs sagrats per pregar, tampoc no s'ho acaben de creure això de la vida eterna. Encara que públicament no ho confessin, el seu lema vital ve dominat per la vella sentència universal: espavila i viu tot el que puguis, que això de la vida més enllà de la mort no s’ho creu ni Déu! Cada u per ell i Déu per tots! En aquesta societat, cada vegada més carregada de romanços, tenim l’obligació de ser respectuosos amb totes les creences. Ningú no té, però, cap respecte, per la miríada de persones que no en tenim cap de creença. Pels que apostem per la llum del raciocini enfront l’avern de l’obscuritat i el dogma. No vull entrar en l’absurd dilema filosòfic/conceptual entre agnòstics i ateus. No existeix tal diferència: només són mots diversos que duen al mateix port. Uns neguen directament l’existència de Déu; altres neguen la possibilitat de conèixer l’existència de Déu. Ja em direu! De totes maneres, i com sempre, remo a contracorrent: la força de les esglésies –i conseqüentment dels Déus– va en augment. Aquest espectacular ressorgiment de la dreta, dreta, –aquella que sí fa por– els hi dona la cobertura ideal. La qüestió no és baladí: per què aquest retorn d’idees que pensàvem arraconades al bagul dels temps? Difícil pregunta. Jo crec que la també difícil resposta aniria lligada al fracàs absolut de dues idees educatives falses i molt esteses. En primer lloc, que la bondat de les persones és inherent a la condició humana. I, en segon lloc, que la intel·ligència de l'homo sapiens acabarà per trobar el desllorigador d’un món on es respectin totes les idees. La història ens demostra el contrari: «L’home és un llop pel propi home». Hobbes –fill d’un clergue– va posar les bases del liberalisme: igualtats i drets individuals; poder representatiu del poble, enfront de les arrelades i poderoses idees del poder que deriva del Déus. La cultura podria derruir aquests espessos murs, però és molt escassa i ningú no sembla tenir gaire interès en invertir massivament en aquesta àrea revolucionària. El poder, tal i com està estructurat i pensat, no ho suportaria.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada