diumenge, 20 de gener de 2019

Qui té tions, fa estelles!

La nit de reis sempre ha sigut meravellosa pels més petits. Abans, i ara també. Nosaltres teníem una sola nit màgica a l'any i, en canvi, ara, la quitxalla, en té a dotzenes de nits fabuloses. Tenen el que volen i quan volen, fins a tal punt que, amb aquest empatx, poc dura la il·lusió d'una nova joguina. Fartanera se'n diu d'això! Penseu les galindaines que cagava abans el tió i el festival de obsequis que regala un tió del present. De tot, menys carbó, que el sucre es menja les dents! La il·lusió de que un tros de soca, ben bastonejat, pugui cagar-nos qualque cosa, diu molt de la innocència d'una criatura i potser de tot un poble. Qui té tions, fa estelles! Després, però, et fas gran de seguida i algun amic et diu allò tant sorprenent de que els reis són els pares i el tió és la tieta o la iaia, i ja l'encanteri s'esfuma per sempre més. Anàvem a l'escola: sí, és clar. Però la nostra autèntica escola era el carrer i era allà on construíem el nostre món propi, carregat de clarobscurs, amb els amics de més confiança. Ei, els nens amb els nens i les nenes amb les nenes: no fotem! Creixíem una mica ensalvatgits i això era una joia que potser ara, per desgracia, s'ha perdut quasi del tot. Posats a pensar, no recordo grans moments infantils a l'escola i, en canvi, sí recordo grans estones amb els amics. En aquells temps, i per sort, el criaturam no era el centre de l'univers, com ara. Ni tan sols a casa, on l'autoritat dels avis i pares pesava molt i molt. No sabíem que havíem de fer, però sí allò que no podíem fer. Que era quasi tot! Els nens i nenes han de descobrir pel seu conte de què va tot plegat. No cal estar tot el dia damunt d'ells, privant-los d'un necessari autoconeixement. No sabem gaire com ha passat, però en pocs anys la quitxalla, sobreprotegida, ha passat a ser el centre de gravetat, al voltant de la qual gira cada família. No podem suportar que els nens i les nens s'avorreixin com cal i, com a conseqüència, tenim una munió de pares estressats, que no paren tot el dia. Primer són les activitats de la mainada! Organitzem la nostra vida pensant en què els agrada o desagrada als nostres fills. Per altra banda, el mòbil i la tauleta o l'ordinador s'han cruspit tot allò que, culturalment, significava alguna cosa per la nostra generació. Sí, molt bé, d'acord, jo tampoc puc ja sortir de casa sense el mòbil: una autèntica subordinació. Però la mainada de deu anys està tot el dia davant d'una pantalla, on té al seu abast totes les meravelles de l'univers i també, però, tota la pornografia i les aplicacions no desitjables que els faran ballar el cap abans d'hora. I potser, sovint, fora més pedagògic dir-los: això sí, i això, no! Hem perdut una certa capacitat de gestionar les nostres emocions intuïtivament i tenim por d'equivocar-nos, però millor errar-se, que espatllar-la per no fer res. Dit això, però, seria infame que digués, sense enrojolar-me, que abans vivíem millor, perquè no és cert. Deia John Lennon que la vida és allò que passa mentre nosaltres estem ocupats fent altres plans.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada