dimarts, 15 de maig del 2018

Sempre queden putes per confessar!

L’any 1967, dies abans d’acabar el Preu, l’hermano Fidel –de fet no recordo el seu veritable nom–, prior de La Salle. va venir a l’internat de Tarragona a donar-nos una conferència sobre la vida universitària i els perills que uns éssers púbers com nosaltres hauríem de patir el curs vinent a la gran ciutat: Barcelona. A Catalunya, en aquells anys foscos només es podia estudiar a la Universitat Central de Barcelona, ja que cal recordar que la Universitat Autònoma va ser creada justament l’any següent, o sigui el 68. El cas és que l’home disposava d’arguments de primera mà i ens va fer una xerrada carregada de molt bona informació. Després d’anys d’estudi, revalides i molta dedicació –aleshores s’estudiava de veritat: perdó– l’home del pitet va i ens parla de tot, menys de facultats, de temaris, de sortides laborals, etc.... Res de tot això! La primera frase que, només en començar, ens va etzibar va ser: «Alerta: A Barcelona hi trobareu déu mil putes!». No us podeu ni imaginar les cares de sorpresa de tots els companys de curs i els ulls com a taronges que s’ens van posar en sentir aquelles paraules que encara ressonen a les orelles: «Déu mil putes». No semblava possible que, ni a tot el món sencer, n’hi poguessin haver-hi tantes de meuques! Vivíem en una pura repressió d’un estricte règim d’internat de càstigs i missa diària. Sabíem de memòria els noms de totes les illes del Pacífic, però estàvem a zero de tota experiència vital. Sí, d’acord, de tant en tant, algun company portava de França i d’estranquis alguna revista picant plena de fotos de senyores amb poca roba que, furtivament, ens anàvem passant de mà en mà! I prou! I si algun company avantatjat ja havia viscut una mica més, doncs ens el miràvem amb enveja i tots volíem ser amics seus per intentar que ens expliqués, amb pèls i senyals, les seves experiències amb les mosses. Estàvem molt i molt verds... El cas és que la magnífica informació que el prefecte ens va donar aquell dia, ens va omplir el cor d’esperança: per fi podrem mullar la pastanaga a Barcelona, encara que sigui pagant! També ens va explicar l’home que calia evitar segons quins barris plens de gentussa i espècimens de mal viure que treballaven en afers obscurs, inconfessables. De fet, encabat de l’estiu i en començar el primer curs a les facultats, alguns van estar buscar per Barcelona les famoses deu mil, però sense gaire èxit i molt avorriment: no s’ho valia! Al carrer Robadors només s’hi veien senyores sospitoses que tenien l’edat de les nostres iaies! Era molt més interessant sovintejar les facultats de lletres, farcides de noies interessants, plenes de vida i també perdudes com nosaltres! Aquell prefecte viciós, avui dia hauria estat detingut immediatament per la guàrdia i empresonat pel Llarena de torn, acusat d’adoctrinar infants, perversió de menors, inducció a la prostitució, incitació a l’odi de les classes baixes i què sé jo quants càrrecs criminals més. I és que, tal com deia en Dylan: ...els temps estan canviant! A pitjor, naturalment! Mentrestant tot això passava, a la primavera del 68 els carrers de París s’omplien d’estudiants i treballadors que van fer trontollar les mateixes arrels del capitalisme. A Barcelona també hi havia un actiu moviment estudiantil, propiciat, sobretot, per comunistes i anarquistes, agrupats en assemblees i partits clandestins. Però el franquisme era dur de pelar: han passat cinquanta anys i encara és ben viu! La democràcia té mil cares i no totes van netes: sempre queden putes per confessar!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada