dimecres, 15 de novembre de 2017

Quién bien te quiere te hará llorar!

Els darrers esdeveniments (i que no els seran últims) han omplert els mitjans i les xarxes d’insults, manipulacions, baixeses, mentides, i venjances. Una autèntica causa general contra els bruixots de l’independentisme i els seus sequaços, entre els quals, modesta i naturalment, m’hi compto. Tenim mig govern a la presó, l’altre mig a l’exili, el parlament suspès de funcions, els líders populars al calabós, multes milionàries, centenars de càrrecs suspesos, centenars d’alcaldes imputats, la Generalitat intervinguda, desenes de milers de guàrdies armats apallissant la població i afilant les eines en vaixells atracats als nostres ports, etc. Diguin el que diguin, és una ocupació colonial insuportable. Per fi tothom s’ha tret la màscara. Un aparell de l’Estat carregat de polítics, jutges i funcionaris neofranquistes, vigila, controla, i esprem, fins a l’esgotament, la gallina dels ous d’or, no fos cas que vulgui deixar de treballar. Això sí, tots perpetrats rere la màscara de demòcrates! Però la sacrosanta unitat de España no és un tema que es pugui discutir. Hasta aquí podíamos llegar! Ah, ara que hi penso, ni tampoc es pot parlar de l’espoli fiscal, ni legislar sobre pobresa energètica, desnonaments, igualtat efectiva entre homes i dones, pisos buits, horaris comercials, impostos als bancs, lleis de comerç, etc. La Generalitat ha tornat, per fi, a ocupar el lloc que la Constitució li assigna: una concessió administrativa encarregada d’aplicar les lleis de l’Estat. I prou. Ha triomfat la democràcia i tot torna a ser normal a Catalunya, diu l’estirat i fatxenda ministre de Desinformació i Propaganda. Per ells, Catalunya ha estat sempre un gra al cul de la patria española i, finalment, a cop de porra i amenaces d’intervenció militar, ha tornat la normalitat! Ja era hora!, clamen els poders polítics centrals, els que manen de veritat, siguin del color que siguin. I el Parlament de Catalunya? Doncs res, un entramat d’interessos diversos perquè els partits estatals puguin fer-los extensius a les províncies. I també té la funció d’acontentar els partits locals –sempre marginals, intranscendents– perquè puguin tocar una micona de poder, pobres. D’aquell poder que no fa mal: folklore, festes i concursos: castanyades diverses. Em sap greu dir-ho de forma tan crua, però és el que hi ha. Aquests dies ho podem llegir, escoltar i veure fins a l’extenuació a centenars de mitjans de comunicació espanyols de tota mena i condició: estado de derecho, separación de poderes y tente tieso, que si no te voy a dar con la Constitución! I aquestes expressions les diuen educadament, sense alçar la veu, amb normalitat democràtica. El problema és que les repeteixen tan sovint, fins i tot quan no ve al cas, que hom acaba per dir, ah!, d’acord, ja ho entenc. Traducció: us tenim agafats pels collons i no feu res que ens desagradi, que encara pot ser pitjor! Quién bien te quiere te hará llorar!, ens deien de petits a l’escola. En aquests dies plens de sotragades no hi ha com un bon llibre entre les mans. Per exemple, Il piú e il meno, de Erri De Luca (Nàpols, 1950), un viatge poètic a l’interior més personal, que despulla tota una generació amb qui molts ens hi podem sentir identificats. Sentència De Luca: «Un llibre serveix per esborrar els dies». Doncs, això.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada