dijous, 15 d’octubre del 2015

L'amo i el gos cacen per dos!

Després de l'esclatant triomf dels catalans en les darreres eleccions – amplia participació, somriures als llavis–, ara hem de deixar parlar els polítics. La mateixa nit electoral explicava jo al Ros que comptar paperetes a les urnes vol dir prendre el pols a la societat. Les decisions dels votants són inapel·lables, ens agradin més o ens agradin menys les opcions guanyadores. Però veig que, per molt que m'hi escarrassi, el Ros, el meu gos, no vol entrar en polèmica amb mi, de cap de les maneres. Llest com és, fa veure que m'escolta, encara que tinc la certesa que se li'n refot del tot el meu discurs. En Ros donaria la vida per mi: n'estic segur. Sóc el seu amo i m'agrada pensar en una fidelitat sense límits. Cada dia, plogui o faci sol, passegem junts pel laberint de camins i corriols que recorren les vinyes i torrents que envolten casa nostra. Tot i la sistemàtica aniquilació a què hem sotmès a totes les espècies, més d'un dia està de sort i el seu olfacte inversemblant focalitza la fortor d'una bèstia salvatge: conills i senglars i guineus i teixons i perdius i... L'instint caçador del qual està dotat, dispara en dècimes de segon els seus músculs i surt a tota llet rere una caça impossible: els seus congèneres del bosc dominen el medi natural molt millor que ell i saben com desaparèixer en un plis-plas del seu camp visual. La vida dels seus ancestres depenia de l'agudesa del seus sentits: ara ja no tant. Un cop domesticats, tots els elements de l'espècie, llestos com són, prefereixen trobar un amo que els hi cobreixi les espatlles! El Ros no parla, ni falta que li fa, perquè ja parlo jo per ell: tot el dia li dic coses i sempre m'escolta atentament, posant sovint aquella cara que diu: bufff..., que pesat és el meu amo. Fins i tot, la gent pel carrer murmura: un altre que ha perdut la xaveta i parla amb el gos! Quanta soledat! Què voleu que us digui: des de que tinc gos, m'he tornat molt més sociable! Amb un cop de cua, un aixecada d'orelles, o un lladruc, em fa saber que vol i què no vol, tot i que el nostre llenguatge preferit és el dels enamorats: mirant-nos els ulls en silenci en tenim prou. No es fa preguntes ni rumia plans de futur, només vol que algú tingui cura d'ell i que, de tant en tant, li rasqui la panxa: això ens agrada a tots! L'afecte que em mostra cada matí quan es desperta, sobrepassa qualque reacció humana: no es pot explicar si no tens gos. Em direu que tot això que rumio és molt primari i que l'home –sapiens, sapiens– està pel damunt d'aquestes consideracions canines. No n'estic tant segur: quan més conec i aprecio el Ros, el meu estimat gos petaner, menys comprenc als humans com espècie. A vegades penso que disposem d'un nombre excessiu de neurones hiperactives, que omplen el nostre cervell de idees forassenyades i pensaments inútils. Potser amb menys matèria gris també passaríem i, aleshores, fórem capaços de donar-nos una vida més modesta, més equilibrada, menys complicada... L'amo i el gos cacen per dos!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada