Embolica que fa fort!

No tinc l'hàbit de comentar les opinions dels meus companys de “el 3 de Vuit”. Però avui faré una excepció. La setmana passada, un d'aquests camarades opinants argumentava —bé, si més no ho intentava, perquè, a vegades, se'm fa difícil seguir el seu barroc estil narratiu, al més pur estil d'un Paco Umbral nostrat— respecte de la hispanofòbia d'un procés independentista, agrupat a l'entorn de Junts pel Si i comandat per uns emboscats als quals no es possible aplicar l'epítet de catalanistes. Ara mateix, si parlem de catalanisme, només ens queda —diu professoral als seus esgarriats i auto-enganyats alumnes, o sigui, nosaltres— confiar amb el bon criteri que representen els quadres del PSC i la UDC: lliure'ns Déu de caure en el precipici d'una societat civil desunida i fraccionada. Vull recordar-te, apreciat col·lega, que milions de catalans que, segons el teu criteri, conformen un “nínxol d'anacrònica sobirania” hem tingut la cautela i paciència d'esperar i esperar durant segles, a canvi d'un menyspreu forassenyat envers la nostra cultura i la nostra llengua: estrangers a casa nostra! I tot això ha succeït mentre respectàvem, fil per randa, regles de convivència estatals basades, no pas en la igualtat, sinó més aviat en el ordenoymando del BOE. Aquest nostre personatge, embolica que fa fort!, maquina les seves florides desqualificacions —insuportable arrogant Mas; sectarisme simplificador; autista geoestratègic? (sic), etc.— des d'una pretesa superioritat intel·lectual, que ha tingut a bé auto concedir-se. Em sembla bé i tots ho fem: només faltaria que cadascú de nosaltres no pogués ser Napoleó, si és això el què li plau. La dificultat, però, que tenen alguns d'agafar aquest tren carregat de raons, i que ens ha de portar a prendre les nostres pròpies decisions, no rau en la velocitat del comboi, ni tampoc en qui és el fogoner. No; no en volen saber res d'aquest tren perquè, en el fons, ja se senten prou representats per les elits que ens governen des de la capital de l'Estat. Catalunya, doncs, té l'estatus que es mereix, com qualsevol altre comunitat autònoma d'aquelles sorgides del café para todos i, aquí pau i després glòria. Tinc alguns amics que es mantenen ferms en aquestes posicions clàssiques, que es poden resumir amb la frase “Espanya som tots”, i els respecto, clar: com ells a mi, espero. Però quan polemitzo amb ells per la seva nul·la capacitat d'oferir solucions positives o d'argumentar la seva postura, obtinc sempre la mateixa vàcua resposta: no ens cal fer res de tot això perquè la constitució i l'estat de dret ens avalen. Acabáramos! Des de la meva modesta opinió, és en aquest immobilisme polític-intel·lectual que arrosseguen, on rau el seu desconcert. La innegable força del projecte independentista i la il·lusió que desferma aquest propòsit —tot i ser molt i molt conscients del gegantí esforç que comportarà la ruptura pacífica amb Espanya— els confon, els desenfoca, els aboca fora de les grans decisions històriques. Mentrestant, desnonats per un Estat en qui encara confien cegament, i esperant l'hora de la reforma federal que ens ha de dur al millor dels mons possibles, l'orquestra s'entossudeix, obstinada, en el pasodoble de la España cañí i el capità es marca uns passos de ball al més pur estil eeeh Macarena ...aaahe!