dimarts, 20 d’abril del 2021

Entre lladres no es perd res!

Un dia d’aquests, llegint bajanades i pelant el temps, vaig trobar una petita i preciosa història animal del segle passat. Expliquen les cròniques que l’any 36 van caçar al Mississipí un petit cocodril i algun nazi americà –n’hi havia un tou–  va tenir la brillant idea de regalar-lo a Hitler: la segona gran guerra encara era lluny! El cas és que, set anys després, arran d’un dels brutals bombardejos aliats sobre Berlín, la bèstia, que vivia al zoo i es deia Saturn, va desaparèixer i tothom el donava per mort. Tres anys més tard, però, uns soldats el van trobar miraculosament viu entre les runes, el van rescatar per lliurar-lo a l’Stalin, que va estar la mar de content. Pobre bèstia: sortir del foc per caure a les brases! Ara, als 85 anys, s’ha mort al zoo de Moscou. Els diversos cuidadors que va anar tenint durant dècades l’apreciaven pel seu caràcter dòcil, sensible i de ben portar. Descansi en pau aquest rèptil, testimoni directe de la brutalitat humana. Segur, però, que Hitler o Stalin, dos dels grans carnissers de la història se’l devien estimar molt. Ja ho tenen això els animals: es deixen estimar! Fa uns mesos, el fill del rei lladre es va interessar per la crisi del toro de lidia i pels professionals del patiment animal. El cas és que sa majestat borbònica, va moure uns quants fils i de seguida la presidenta de Madrid va concedir ajudes milionàries per aquest sector cultural amb tanta tradició criminal. Aquesta chulapa que governa la capital del reino com una ranxera de Bonanza, sembla una comedianta treta d’una sarsuela amb música de xotis. Calculadora, pretensiosa, sense fre; se’n fot de l’Espanya que no és la seva: Madrid. Se la veu tranquil·la, segura de sí mateixa i a ben segur que ningú no tindrà nassos d’aplicar-li cap 155, per grossa que la faci. L’Estat de les Autonomies trontolla i no precisament per l’embat sense retorn dels catalans, sinó per la chulería d’aquesta noia, que abans de ser presidenta, es dedicava a fer tweets per encàrrec. Crec que pels que volem fugir d’aquesta Espanya sense solució, ja ens va bé el personatge. Ja ho diuen: no hi ha res més perillós que un ximple amb voluntat! Mentrestant, surt per la tele una senyora seixantina que es queixa perquè un policia li ha dit que no podia anar pel carrer sense mascareta. Estava la dona feta una fera i per molt que el periodista volia fer-la entrar en raó, no se’n va sortir. Deia que això de l’epidèmia era una patraña del govern comunista que només vol que la gent es quedi a casa i sense protestar. Que ella no havia vist cap mort pel carrer, ni cap autòpsia, ni cap virus: res de res. Naturalment, el seu vot val igual que el meu o que el teu. Ja ho deia en Punset: l’ànima està en el cervell i ha gent que el té molt atrotinat!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada