dimarts, 15 de desembre del 2015

Un pa com unes hòsties!

 En una mateixa aula ens aplegàvem tots els nens del poble d'entre 8 i 13 anys. Potser n'érem una cinquantena, tots amb la bata ratllada i grisa com l'època mateixa. Els més llestos ensenyaven les taules de multiplicar als més badocs, mentre el Sr. Andreu, el mestre, no s'estava d'hòsties i les repartia a tort i dret, per qualsevol excusa, i sense miraments, amb un regle de fusta que feia mal de veritat. L'ordre i disciplina enforteixen l'esperit! «Tú, niño, para la mano!» era la seva frase predilecta: a vegades, però, la bastonada anava directament al cap. Tenia poca paciència amb la canalla, o en tot cas, feia anys que se li havia acabat. Era un home de costums i en tinc un record inesborrable: tots els dimecres a la tarda, quan arribava de casa seva per obrir l'aula, duia la bragueta descordada! Recordo l'anècdota, molt comentada sempre pels seus alumnes, encara que poca cosa us en puc dir: només pures especulacions gratuïtes. La hipòtesi més versemblant era que cada dimecres, després de dinar, tocava complir amb el deure matrimonial, i amb les emocions derivades del tema, se li feia tard i havia de sortir corre-cuita, oblidant-se de tancar la porta de la gàbia. En fi, coses de la vida. També recordo els rosaris obligatoris dels dissabtes al matí a l'escola. La cantarella de llatinades incomprensibles, orapronobis, orapronobis, les calces del vobis, anaven a velocitats supersòniques: quan abans acabàvem, abans baixàvem al pati. Ens avorríem i per postres érem observats per la tèrbola mirada gens fotogènica del militar gallec penjat a la paret: al seu costat, un falangista del qual, de tant en tant, ens feien llegir allò tant enigmàtic de «una unidad de destino en lo universal». Fotre: quina profunditat de pensament! A vegades em venen al nas aquelles velles aromes infantils. Olor del Cock de l’estufa de carbó. Olor de tinta del tinter. Pudor de jou, de fletxes i caralsol. Olorosa pudor. Pudorosa olor. Pudor de cabres i corral, de femta de cavall. Pudor d'encens i de sagristia. Flaire de misèria. Passàvem les tardes del dissabte a la parròquia, aprenent de pe a pa les oracions i el catecisme, com els nens d'ara a les madrasses. A canvi rebíem estampes de sants i escapularis marians que col·leccionàvem amb devoció infantil: un pa com unes hòsties! Corrien els anys seixanta i la guerra, encara massa propera, servia d'excusa per escampar la por. Mestres, pares i capellans, també cagats de por, eren els encarregats de transmetre la força de la paraula no. L'arma de la por: el no. Això no, això tampoc, això mai! No entenc encara com no en vàrem sortir més malparats de tanta obscuritat i fanatisme! Sort que sempre acabàvem trobant la manera de passar pel damunt d'aquella educació perversa: els nois, sobretot, amb la pilota. Una pilota feia miracles: corríem a tothora rere la bola com a petits diables disfressats de kubala i, quan fèiem un gol, teníem uns orgasmes esplèndids, sense saber encara massa bé que significava aquesta paraula prohibida i pecaminosa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada