Pel davant de casa hi passa l’antic
camí que duia de Vilafranca a la Llacuna, passant per Font-Rubí.
Actualment és un caminoi secundari i poc transitat on, més o menys,
sempre utilitzem els mateixos veïns. Des de fa una temporada, però,
hi circula un individu desconegut –m’imagino que va en cotxe i és
home– al que no li agrada l’entrepà que la dona o sa mare li
prepara per esmorzar. Que per què ho dic tant rotundament això de
que no li agrada? Doncs, molt senzill: cada dia, quan passa, obre la
finestra del cotxe i pataplum, aquí us deixo aquest regal! Sí, si,
tal i com ho sentiu: llença l’entrapà sense ni haver-lo ni
tastat. Així, gràcies als seus donatius, em trobo tota la zona
plantada d’entrepans embolicats a consciència: paper de plata,
primer, i després bossa de plàstic. Són uns magnífics bocatas
king size, és a dir, els típics
entrepans d’esmorzar de veritat: tres quarts de barra de quart, com
a mínim!Tafaner com sóc, de tant en tant em poso uns guants
de làtex –mai se sap– i desembolico l’obsequi per veure que
menja la criatura: pernil dolç, sardines de llauna, truita de
patates. Ep!, semblen productes de primera qualitat. Les mosques,
formigues i d’altres himenòpters ja l’esperen cada dia i es
donen un bon festí: això quan estan de sort i els senglars no hi
fan abans un bon ressopó. No entenc la sospitosa conducta d’aquest
estrany personatge i, per tant, em toca especular. Suposo que l’home
s’estima més anar a esmorzar al bar amb els seus amics i no
s’atreveix a dir-li a la parenta que deixi ja de martiritzar-lo amb
els seus entrepans fets amb amor. Malgrat que sempre estic a l'aguait
per veure d’enxampar-lo, fins ara no he tingut gens de sort: res de
res! El cas és que si un dia l’arreplego, li fotré canya: no se
n’escaparà d’una bona filípica! I no pas pels seus més que
probables problemes conjugals o maternals, sinó perquè no li
costaria gens ni mica deixar l’entrepà platejat dins d’alguns
dels múltiples contenidors de recollida de brossa que troba al llarg
del camí. A tots ens costa un petit esforç deixar el plàstic, el
vidre, el paper allà on pertoca: es tracta només de posar-s'hi!
Només s’ha de ser una mica solidari envers la idea del bé comú,
d’allò que és de tots i no podem malmetre: el nostre medi
ambient, si és que el medi-ambient és d’algú! Potser sí que són
efectius eslògans estupends i acolorits com aquell de l’«Envàs
on vas», però no hi ha ha prou. Les campanyes pro-reciclatge
haurien de ser molt més agressives, si se’m permet emprar aquest
mot tan agressiu. La mandra i la deixadesa pesen més que
l’enteniment: ningú no podrà dir que falten punts selectius de
recollida, perquè n'hi ha a cabassos i segur que algun d'ells es
troba a menys de cinc minuts de casa nostra. És la maleïda
ganduleria i també una espècie de pensament feble que ens diu que
tot això de la merda no va amb nosaltres i que algú ja
s’encarregarà de resoldre-ho. La ignorància em treu de polleguera: ho reconec. I
és per això que m’agradaria un dia poder blasmar-li al paio
aquest la seva conducta impròpia, tot dient-li a la cara: nen, d'on
no n'hi ha, no en pot rajar! Ah, i per cert, gamarús, d’aquí
endavant els entrepans els llences al pati de casa teva!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada