dimecres, 15 de març del 2017

D’on no n’hi ha, no en pot rajar!

Pel davant de casa hi passa l’antic camí que duia de Vilafranca a la Llacuna, passant per Font-Rubí. Actualment és un caminoi secundari i poc transitat on, més o menys, sempre utilitzem els mateixos veïns. Des de fa una temporada, però, hi circula un individu desconegut –m’imagino que va en cotxe i és home– al que no li agrada l’entrepà que la dona o sa mare li prepara per esmorzar. Que per què ho dic tant rotundament això de que no li agrada? Doncs, molt senzill: cada dia, quan passa, obre la finestra del cotxe i pataplum, aquí us deixo aquest regal! Sí, si, tal i com ho sentiu: llença l’entrapà sense ni haver-lo ni tastat. Així, gràcies als seus donatius, em trobo tota la zona plantada d’entrepans embolicats a consciència: paper de plata, primer, i després bossa de plàstic. Són uns magnífics bocatas king size, és a dir, els típics entrepans d’esmorzar de veritat: tres quarts de barra de quart, com a mínim!Tafaner com sóc, de tant en tant em poso uns guants de làtex –mai se sap– i desembolico l’obsequi per veure que menja la criatura: pernil dolç, sardines de llauna, truita de patates. Ep!, semblen productes de primera qualitat. Les mosques, formigues i d’altres himenòpters ja l’esperen cada dia i es donen un bon festí: això quan estan de sort i els senglars no hi fan abans un bon ressopó. No entenc la sospitosa conducta d’aquest estrany personatge i, per tant, em toca especular. Suposo que l’home s’estima més anar a esmorzar al bar amb els seus amics i no s’atreveix a dir-li a la parenta que deixi ja de martiritzar-lo amb els seus entrepans fets amb amor. Malgrat que sempre estic a l'aguait per veure d’enxampar-lo, fins ara no he tingut gens de sort: res de res! El cas és que si un dia l’arreplego, li fotré canya: no se n’escaparà d’una bona filípica! I no pas pels seus més que probables problemes conjugals o maternals, sinó perquè no li costaria gens ni mica deixar l’entrepà platejat dins d’alguns dels múltiples contenidors de recollida de brossa que troba al llarg del camí. A tots ens costa un petit esforç deixar el plàstic, el vidre, el paper allà on pertoca: es tracta només de posar-s'hi! Només s’ha de ser una mica solidari envers la idea del bé comú, d’allò que és de tots i no podem malmetre: el nostre medi ambient, si és que el medi-ambient és d’algú! Potser sí que són efectius eslògans estupends i acolorits com aquell de l’«Envàs on vas», però no hi ha ha prou. Les campanyes pro-reciclatge haurien de ser molt més agressives, si se’m permet emprar aquest mot tan agressiu. La mandra i la deixadesa pesen més que l’enteniment: ningú no podrà dir que falten punts selectius de recollida, perquè n'hi ha a cabassos i segur que algun d'ells es troba a menys de cinc minuts de casa nostra. És la maleïda ganduleria i també una espècie de pensament feble que ens diu que tot això de la merda no va amb nosaltres i que algú ja s’encarregarà de resoldre-ho. La ignorància em treu de polleguera: ho reconec. I és per això que m’agradaria un dia poder blasmar-li al paio aquest la seva conducta impròpia, tot dient-li a la cara: nen, d'on no n'hi ha, no en pot rajar! Ah, i per cert, gamarús, d’aquí endavant els entrepans els llences al pati de casa teva!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada