dijous, 20 de juny del 2019

Mort el gos, morta la ràbia!

Diu el diccionari que, a part d'una malaltia, és una irritació intensa de l'ànim, un enuig que pertorba l'esperit. Aquestes paraules que segueixen estan escrites sota els efectes d'aquesta accepció. La farsa arriba a la seva fi i veurem anys de misèria i dolor per a molts dels nostres polítics, que ens van il·lusionar en una magnífica proposta per a començar a caminar lliures. La revolta dels somriures en deien alguns ingenus, ignorants que totes les revoltes i lluites d'alliberació duen associades inevitables dosis de força. De força bruta, vull dir. Quan enfront tens tot un estat que fa segles t’ha dominat per les armes, no cal esperar que només uns milions de vots tinguin prou força per plantar-li cara: se'ls en foten els vots! Per això les lleis són les seves lleis. Els jutges, els seus jutges. Els policies, els seus policies. Ho sento. No m’agrada escriure tot això, però no serveix de res amagar el cap sota l’ala i esperar que el lleó no vegi l’estruç. Comencem a tenir prou informació per constatar que l’antagonisme entre alguns dels nostres líders capdavanters va ser un fre insuperable alhora de prendre decisions transcendentals durant el mes d’octubre. Amb el respecte més considerat per les persones implicades, no es pot convocar un referèndum d'autodeterminació, amb tots els ets i uts, i no tenir ni el control de la teva pròpia policia, com ara s'ha vist. El dia tres tot el món estava pendent de Catalunya, una majoria anàvem calents per la bestialitat viscuda feia dos dies i era l'hora de prendre el control, peti qui peti: era el dia de la República. Però no, res no va passar. Al contrari, després de marejar la perdiu durant setmanes senceres i proclamar una república de pa sucat amb oli, el govern va optar per lliurar-se dòcilment, com anyells pel sacrifici ritual o prendre el camí de l’exili durant dècades. I ara estem en aquesta incomprensible i desgraciada fase d’absoluta divisió.  En el mateix moment que van començar a repartir les hòsties tots aquells que no s'estan d’hòsties, va començar a trontollar l’estructura d’allò que, despectivament, algunes en deien prusés. El pacifisme del moviment independentista es va trobar sense resposta davant policies violents, que complien ordres de jutges que juren amb la mà damunt la bíblia. A dia d’avui trobem encara molta gent de bona voluntat, indignada i plena de desconcert, però també esperançada, pensant que algú deu tenir un as a la màniga. No amics, ho sento: els asos, amb la vènia, els té tots el Marxena, el jutge educat i monofàsic. El seu jutge. Cap problema. I quin camí ens queda que no sigui retornar al clos, si és que mai n’havíem sortit? Doncs en Cuixart té la resposta: "Ho tornarem a fer". No hem de defallir. I mentrestant podem repassar la sempre eloqüent història clàssica. En aquest sentit us recomano la brutal sèrie de la BBC, "Rome", o com ho va fer Juli Cèsar per culminar un prusés a la inversa: passar de la república a l’imperi, a base d’hòsties, naturalment! Mort el gos, morta la ràbia!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada