divendres, 30 de novembre de 2018

Trons de cul, tempesta de merda!

El prestigiós diari americà The Whashington Post s’ha tret de la màniga un enginyós comptador de mentides irrefutables, referint-se, però, només a les falsetans documentades de l’inefable i guillat Trump. Una mitjana de cinc mentides al dia, diuen. Una mentida entre moltes veritats tendeix a ser isolada de seguida. Però, què passa quan les falsedats arriben a dolls i en continu? En el seu cas, mentir ha de deixat de ser una tàctica per convertir-se en un hàbit, en un trastorn de personalitat. Llàstima que aquí ningú no n’hagi elaborat encara una versió casolana per mesurar la quantitat brutal de mentides que hem sentit a dir descaradament des de fa uns quants anys en tot allò que els catalans volem fer: és a dir marxar pacíficament d’Espanya. I quan dic catalans, vull ser precís: «Català és aquell que vol ser-ho», com deia la Carme Forcadell, seguint la tradició de Vicens Vives. Així de senzill. I, per tant, no incloc en aquesta definició els que es consideren espanyols i, només administrativament, pertanyen a la nostra comunitat. És molt senzill: a Catalunya hi ha catalans, i també espanyols que viuen aquí. Han caducat les velles teories que afirmaven que tothom que viu i treballa a Catalunya és català: les màscares d’aquell vell ball de disfresses han caigut. La mentida sistemàtica ha arribat a cotes inversemblants, impensades fa poc temps per la gent de bona voluntat. L’engany intencionat sempre té com a objectiu ignorar i encobrir la realitat. Tot plegat amb la col·laboració immoral i repugnant de una premsa espanyola sense escrúpols, i de jutges pels quals la unitat d’Espanya és sagrada i, per tant, en aquest àmbit, tot s’hi val. Els esforçats i privilegiats servidors de la justícia no tenen allò que s’ha de tenir per impartir-la: la moral de la imparcialitat. No volen perdre aquesta preuada i rentable finca/província del noreste: ep!, i aquests no s’estan d’hòsties! La estafa política ja no escandalitza i, fins i tot, sovint, és motiu de mofa i escarni: comença a ser molt borrosa la línia entre veritat i falsedat. Aquella vella dita que proposava que els fins no justifiquen el mitjans ha quedat definitivament arraconada al bagul de la història. Tots plegats acabarem pagant un altíssim preu a tota aquesta desvergonyia. Fa pocs dies hem sentit dir a un diputat l’estúpida frase del Far West: «Nos vemos en la calle», referint-se a un altre diputat. O sigui que ja comença a haver-hi, fins i tot al Parlament, matons professionals, que, si fos per ells, crearien una banda de pistolers per arreglar les coses com cal. Estem apanyats! Trons de cul, tempesta de merda! Us heu preguntat per què tota aquesta gent sempre estan de mala llet? Tan negre veuen el futur per a ells i per a tot allò que diuen que representen? Prenem nota! Alguna cosa s’ha fet malament, com perquè gentussa deshonesta, que viu de la bronca i la confrontació permanent, arribi a la política de primera fila. Haurem d’aprendre a ser una mica com ells, és a dir, a tenir una mica més de mala llet, sinó, no ens en sortirem!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada