El prestigiós diari americà The
Whashington Post s’ha tret de
la màniga un enginyós comptador de mentides irrefutables,
referint-se, però, només a les falsetans documentades de l’inefable
i guillat Trump. Una mitjana de cinc mentides al dia, diuen. Una
mentida entre moltes veritats tendeix a ser isolada de seguida. Però,
què passa quan les falsedats arriben a dolls i en continu? En el seu
cas, mentir ha de deixat de ser una tàctica per convertir-se en un
hàbit, en un trastorn de personalitat. Llàstima que aquí ningú no
n’hagi elaborat encara una versió casolana per mesurar la
quantitat brutal de mentides que hem sentit a dir descaradament des
de fa uns quants anys en tot allò que els catalans volem fer: és a
dir marxar pacíficament d’Espanya. I quan dic catalans, vull ser
precís: «Català és aquell que vol ser-ho»,
com deia la Carme Forcadell, seguint la tradició de Vicens Vives.
Així de senzill. I, per tant, no incloc en aquesta definició els
que es consideren espanyols i, només administrativament, pertanyen a
la nostra comunitat. És molt senzill: a Catalunya hi ha catalans, i
també espanyols que viuen aquí. Han caducat les velles teories que
afirmaven que tothom que viu i treballa a Catalunya és català: les
màscares d’aquell vell ball de disfresses han caigut. La mentida
sistemàtica ha arribat a cotes inversemblants, impensades fa poc
temps per la gent de bona voluntat. L’engany intencionat sempre té
com a objectiu ignorar i encobrir la realitat. Tot plegat amb la
col·laboració immoral i repugnant de una premsa espanyola sense
escrúpols, i de jutges pels quals la unitat d’Espanya és sagrada
i, per tant, en aquest àmbit, tot s’hi val. Els esforçats i
privilegiats servidors de la justícia no tenen allò que s’ha de
tenir per impartir-la: la moral de la imparcialitat. No volen perdre
aquesta preuada i rentable finca/província del noreste:
ep!, i aquests no s’estan
d’hòsties! La estafa política ja no escandalitza i, fins i tot,
sovint, és motiu de mofa i escarni: comença a ser molt borrosa la
línia entre veritat i falsedat. Aquella vella dita que proposava que
els fins no justifiquen el mitjans ha quedat definitivament
arraconada al bagul de la història. Tots plegats acabarem pagant un
altíssim preu a tota aquesta desvergonyia. Fa pocs dies hem sentit
dir a un diputat l’estúpida frase del Far West:
«Nos vemos en la calle», referint-se a un altre diputat. O sigui
que ja comença a haver-hi, fins i tot al Parlament, matons
professionals, que, si fos per ells, crearien una banda de pistolers
per arreglar les coses com cal. Estem apanyats! Trons de cul,
tempesta de merda! Us heu preguntat per què tota aquesta gent sempre
estan de mala llet? Tan negre veuen el futur per a ells i per a tot
allò que diuen que representen? Prenem nota! Alguna cosa s’ha fet
malament, com perquè gentussa deshonesta, que viu de la bronca i la
confrontació permanent, arribi a la política de primera fila.
Haurem d’aprendre a ser una mica com ells, és a dir, a tenir una
mica més de mala llet, sinó, no ens en sortirem!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada